Dissabte 5 d’octubre el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa inaugura la primera exposició de la temporada 2024-2025, ‘Avui mentre venia m’han dit que ja no en queden’. Una mostra a cura d’Helena Calafell, Abril Carretero Balcells i Anna Vilamú Bosch i fruit del Programa d’Investigació Curatorial (PIC) amb la col·laboració de la Sala d’Art Jove, que desgrana el monstre de la gentrificació a partir de les anècdotes de veïnes del barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. El punt de partida del projecte han estat els continguts, les preguntes i les reflexions que ha deixat l’exposició ‘Carles Santos. I ara, què?’ comissariada per Ona Balló amb la col·laboració d’Helena Lasala, que es va veure a la Brossa del 14 de març al 21 de juliol del 2024.
Per què parlar de gentrificació?
La gentrificació és un procés que està succeint en diversos contextos i que afecta directament la vida de les persones. Reflexionar sobre aquest procés acaba sent una necessitat ja que totis nosaltres som víctimes d’una ciutat que esdevé, de mica en mica, invivible. Malgrat que sabem que aquest procés té unes casuístiques concretes en cada context en què es desenvolupa, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera és un barri que es troba extremament afectat per això. En començar a participar en el PIC i venir cada dimarts al barri encara se’ns va fer més evident.
A més a més, volíem que la nostra proposta (la jornada, les aparicions i l’exposició) reconegués el context en què se situa i la manera de fer-ho era evidenciant el que passa en el barri on es troba ubicada la Fundació Joan Brossa. De fet, el títol de l’exposició Avui mentre venia m’han dit que ja no en queden sorgeix d’una interacció amb una veïna, propietària de la Bugaderia Mirallers, un dia que buscàvem on comprar berenar.
Les veus de les veïnes del Born tenen un pes especial en aquesta exposició.
El que pretén la nostra proposta és recollir les veus de tothom que participi, com ara les de les veïnes que ens han compartit anècdotes així com de totes les persones que participaran en les jornades i posteriors aparicions vinculades a lamostra. Ens interessa utilitzar l’anècdota com a metodologia com a forma literària popular, però sobretot entenent la seva potencialitat a l’hora d’apropar-nos entre nosaltres i de crear comunitat. També és a través de l’anècdota que podem guanyar consciència, reconèixer processos sistèmics i anomenar-los. Per sobre de totes aquestes característiques que té l’anècdota, la volem reivindicar com una
manera vàlida de transmetre coneixement i sobretot com a estratègia que ens diverteix.
Tot i això, cal reconéixer que totes les artistes que hem convidat a participar són persones que provenen de contexts d’associacionisme, de militància i amb un posicionament polític vers el sistema on vivim, fet que situa la mirada i el to de la proposta així com de totes les persones participants en ella.
Què trobarem a ‘Avui mentre venia m’han dit que ja no en queden’?
Hem concebut aquest espai des del desig de crear un oasi dins del barri. De fet, ens mou molt la idea que, a través de la nostra proposta, es crei un espai on poder menjar per preus raonables-tal com farem durant la jornada inaugural-; on descansar, seure, relaxar-se.
L’espai expositiu està creat des del mimo, l’amor i la il·lusió (no només nostre sinó de totes les persones que han participat, siguin artistes o participants). Està conformat per un moc verd i les diferents propostes instal·latives de les artistes participants. L’exposició, però, es manté viva i canviat; se li van sumant capes. La primera capa que donarà tret de sortida a l’espai serà la jornada del 5 d’octubre, però posteriorment a això trobarem les aparicions plantejades per la Violeta Ospina i la Sara Jansen.
Heu plantejat la jornada inaugural com un moment de trobada amb les veïnes participants del procés d’investigació previ a l’exposició.
La idea de fer una jornada neix d’un desig de generar un espai que sobresurti i faci entrar a tothom que vulgui i que ho faci de manera amable, gustosa i progressiva. Volem ser les amfitriones d’una jornada en què tothom hi és convidat, sigui qui sigui, des de l’intent de provar d’obrir un espai des d’aquest lloc: des del que és polític, però també des del que és poètic. Tot això ho hem intentat fer conscientment i amb tota la contradicció que això suposa: no som del barri, no coneixem amb profunditat el context. Això fa que convidem a algunes veïnes de l’AAVV, però no considerem que hàgim obert un espai que es configura genuïnament pel barri perquè per a fer això hauríem hagut de dur a terme un procés de vincle més llarg i profund. És per això que no l’entenem com a un espai de trobada per a les veïnes participants tot i que se’ls ha explicat el projecte i les hem convidat, sinó com un espai de trobada on elles estan convidades a gaudir de la nostra mostra de manera gratuïta.
Situem la jornada com a una manera d’entendre el monstre de la gentrificació de manera col·lectiva, generant un espai-temps coherent a les realitats de les persones que el viuen/pateixen i amb una proposta instal·lativa, de tallers i performance. Nosaltres volem generar algun impacte vers el conflicte sent conscients que la seva repercussió és més simbòlica que combativa.
Ens sembla interessant crear eines que des de la pràctica artística es poden aplicar a altres contextos/conflictes i no fer-ho des d’una mirada derrotista sinó una subversió que es dirigeix més cap al positiu, cap al gaudi, on es mengi i amb la planxa plena, on es pugui descansar, on el simbòlic ens nodreixi i ens serveixi per a conèixer-nos.
La mostra tindrà dues aparicions: una sonora i una visual.
Ens va fer il·lusió i ens va semblar una manera interessant de donar continuïtat a la mostra el fet que s’hi vagin sumant capes, com una ceba. És així com apareix la figura de les relatores. Elles es configuren com a les generadores d’un relat durant i posterior a la jornada i que es troba inclòs dins de l’espai: a través del so i del traç. Les hem escollit perquè ens agrada molt la seva feina, la seva mirada i la seva aproximació a la gent.
La primera aparició la durà a terme la Violeta Ospina i ens hi mostrarà una relatoria sonora. Violeta traçarà en ella un “v” (de vida) entre el Pou de la Figuera (Forat de la Vergonya) i la jornada-exposició (Fundació Joan Brossa). A través de petites narracions sostretes del documental El Forat (2004), pel carrer anirà demanant ajuda per rellegir les històries de les veïnes que fa vint anys van reivindicar el seu dret a l’habitatge i la vida a la ciutat, enfront d’un model de vida depredador. Això ho ajuntarà amb altres veus i sons de la jornada inaugural i de l’entorn, i crearà un conglomerat sonor que es presentarà el dia 15 d’octubre.
La segona aparició la durà a terme Sara Jansen i consistirà en una relatoria gràfica. Durant la jornada Sara dibuixarà tot el dia, captant tot el que passi a través del traç. Juntament amb aquesta relatoria in situ, Sara deixarà post-its a l’espai on totes les participants podran escriure anècdotes seves relacionades amb la gentrificació i enganxar-les a la paret. Sara se servirà de tot aquest material per generar uns dibuixos gegants representant les anècdotes recollides i imatges de la seva relatoria visual feta durant la jornada, generant així un registre visual de la mostra així com de l’entorn en què se situa.
Com ha estat el procés de treball que ha permès arribar a la instal·lació que veurem a la Brossa a partir del 5 d’octubre?
Nosaltres ens vam trobar de manera anecdòtica; fruit de la resolució de la convocatòria PIC 2024 que enguany girava entorn de l’exposició ‘Carles Santos. I ara què?’, a cura d’Ona Balló i amb la col·laboració d’Elena Lasala. Va ser crucial per a nosaltres fer-nos amigues, conèixer-nos i crear espais de ben entesa, entenent aquesta com l’única manera de tirar endavant un projecte. Ens vam estar trobant cada dimarts des del mes de març. Del març al juny vam formar-nos amb sessions a càrrec de la Neus Masdeu, la Tania Adams i la Itxaso Corral Arrieta. També amb l’equip del PIC anterior (Max Azemar, Luca Calderó i Salva G. Ojeda) així com amb les curadores de la Sala d’Art Jove (amor rumor) i la Javiera Cádiz i l’Eva Paià. Posteriorment, vam treballar juntes per plantejar la nostra proposta fent reunions amb l’equip de la Fundació Joan Brossa.
Agafar el rol de curadores ha estat un repte per a nosaltres perquè estem acostumades a exercir el rol d’artistes, però hem trobat diferents metàfores que ens han ajudat a entendre-ho millor: com que seriem el fil que uneix les perles d’un collaret o l’escuradents que travessa la gilda. El punt en què ens vam trobar va ser en el de compartir unes metodologies de treball semblants: des de l’ús de paper kraft, l’art al servei de … i el fet de venir de contexts d’associacionisme i militància.
Ha estat un camí plaent i dolç on ens hem sentit molt acompanyades. Hem generat uns vincles bonics i volem destacar la figura del Cesc Hernàndez, a càrrec de la producció, que ha estat un pilar imprescindible en tot aquest procés i res hagués estat possible sense les seves idees, cures i gestió.
