Durant els anys seixanta seguiria la febre creativa i la producció es diversificaria. Les publicacions poètiques es reprendrien amb Poemes civils, llibre escrit l’any 1960 i que veié la llum l’any següent gràcies a la iniciativa de Joan Prats. El llibre venia apadrinat per una coberta de Tàpies i un aiguafort de Miró. Alguns d’aquests poemes serien traduïts a l’anglès, a l’espanyol i a l’italià. Alain Arias-Misson i Pere Gimferrer foren els primers a promoure la traducció de l’obra del poeta.
En aquell moment començà a fer el que anomenà Suites de poesia visual, conjunts de poemes totalment experimentals, en collage o amb incorporació de diferents tipus de materials casolans molt pobres. Aquesta dedicació plàstica portarà a una barreja del gènere literari amb el visual de manera que des de 1963 (amb el poemari El saltamartí) els llibres literaris contenen també poesia visual. Un cas simptomàtic és Fora de l’umbracle de 1968, meitat literari i meitat visual. Del mateix tipus són el conjunt de set llibres Els entra-i-surts del poeta. Roda de llibres (1969-1975) que marquen ja la transició cap a l’eclosió de la poesia visual a partir dels setanta.
La intensificació de l’obra plàstica coincideix amb l’inici de diferents col·laboracions amb artistes: l’any 1960 participà, convidat per Miró, a l’exposició Poètes, peintres, sculpteurs a la Galeria Maeght de París i el 1961 publicà un conjunt de poemes escrits l’any 1950 per a un número de la revista Derrière le Miroir, amb motiu de l’exposició “Peintures murales”. De 1963 és Cop de poma, llibre d’artista en què s’aplegaren Joan Miró, Joan Brossa, Josep M. Mestres Quadreny, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Moisès Villèlia. En aquell mateix any Brossa i Tàpies realitzaren la seva primera col·laboració, El pa a la barca. Aquest és l’inici d’una llarga llista de llibres de bibliòfil en què Brossa col·laborà amb artistes de totes les generacions.
Els inicis dels seixanta suposaren també algunes estrenes teatrals d’obres de la dècada dels cinquanta com ara La jugada del 1953 i El bell lloc del 1958, dirigides per Moisès Villèlia el 1960 i el 1961. El 1961, Or i sal del 1959 és portada al Palau de la Música i al Teatre Romea de Barcelona. La rebuda del públic en totes aquestes estrenes no fou sempre positiva i hi hagué crítiques ferotges. Tanmateix, les estrenes continuarien: Gran guinyol, el 1962, dirigida per Ricard Salvat; Calç i rajoles, el 1964 de la mà de V. Olivares. I el 1967, El rellotger i Collar de cranis al Teatre Romea de Barcelona, dirigit per Carles Lucena.
