Joan Morey reflexiona sobre els rols de poder i control sobre el cos, les desigualtats de gènere i l’evasió mística. El projecte VOT DE TENEBRES, subtitulat Formació del cànon, conceptes eròtics; Allò visceral i el seu (des)contingut; Despertars hàptics, excitar els sentits, consta d’una exposició latent, una performance en tres temps deslocalitzada fora de la sala d’exhibició, i d’una conferència performativa. Aquesta proposta ha estat una de les guanyadores de la convocatòria PostBrossa 2024/25, juntament amb Cossos oscil·lants de Laura Moreno Bueno i L’oasi urbà d’Irene Vicente.

A l’edat mitjana, algunes dones devotes van optar per viure en reclusió voluntària, tancades entre quatre parets fins a la seva mort, com a forma de penitència o per evitar determinades circumstàncies socials o familiars. Aquesta pràctica, coneguda com a «vot de tenebres», és el punt de partida d’una recerca transversal en què Joan Morey explora la metàfora de l’emparedament a través de les noves tecnologies de la informació i la comunicació.

El projecte VOT DE TENEBRES. Formació del cànon, conceptes eròtics; Allò visceral i el seu (des)contingut; Despertars hàptics, excitar els sentits proposa un diàleg entre el passat i el present al voltant de l’aïllament domiciliari i de la pantalla com una finestra al món que ens concerneix i interpel·la. Indagant la relació entre cos i arquitectura, reclusió i connectivitat, així com espiritualitat i desig, l’artista subverteix les convencions de l’obra d’art, transgredeix el paper de l’espectador i repensa la pràctica artística des d’una dimensió social i transdisciplinària.

JOAN MOREY
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, des de finals dels anys noranta ha produït un extens conjunt de performances, vídeos, instal·lacions i obres sonores i gràfiques que exploren la intersecció entre teatre, cinema, filosofia, sexualitat i subjectivitat. A la seva pràctica hi conflueixen tres gèneres fonamentals de l’art contemporani: la performance (a través d’escenaris que es desenvolupen en el temps, en què sovint participen cossos humans i el mateix públic), l’apropiació (agafant i reformulant textos, formes i estils existents, sigui de fonts literàries, clàssiques o de la baixa cultura) i la crítica institucional (examinant les estructures ideològiques i de poder de les nostres institucions socials, culturals i polítiques).

D’entre les seves mostres individuals destaquen: COL·LAPSE. Màquina cèlibe al Casal Solleric (Palma, a Mallorca, 2020); COLAPSO. Máquina de representación al Claustro de San Agustín. Museo de la Universidad Nacional de Colombia (Bogotà, 2019-2020); COL·LAPSE. Màquina desitjant, màquina de treball al Centre d’Art Contemporani de Barcelona – Fabra i Coats (Barcelona, 2018) i al Centre d’Art Tecla Sala (L’Hospitalet de Llobregat, 2018); COL·LAPSE. Màquina esquizofrènica, una performance site-specific a l’antiga presó cel·lular de Barcelona, la Model (Barcelona, 2019); Així com la producció i exhibició de la performance per a la pantalla COS SOCIAL. Lliçó d’anatomia, que va itinerar pels Centres d’Arts Visuals de Catalunya (Barcelona, 2017), i la performance TOUR DE FORCE al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i en diversos emplaçaments de la ciutat, gràcies a les quals li va ser atorgat el Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Visuals 2017.