A Songs for the bitch-witch women Mariona Naudin investiga com funciona el mecanisme que divideix l’esfera pública de la privada i com aquesta escissió regula allò que es pot i allò que no es pot dir.
L’espectacle és el projecte guanyador de la convocatòria pública per a projectes escènics 2022 del Centre de les Arts Lliures en la modalitat de companyia resident.

Peça escènica a cavall entre la performance, la música i el teatre que parteix de la necessitat de trobar una “altra paraula”. Una paraula física que ressoni en els nostres cossos. Una paraula que recobri el seu sentit primigeni i es desprengui d’eufemismes,  un llenguatge que no obeeixi les lògiques del pensament racional. L’espectacle és un concert d’una dona-monstre que es transforma constantment, que és una i que alhora és tots. Un oracle que ens llegeix l’endins, un intent de diluir la línia invisible que separa el jo del tu.
La peça té com a punt de partida el cas d’Ana Orantes (1997), assassinada pel seu marit després de fer públics els maltractaments constants que havia patit durant quaranta anys al programa De tarde en tarde de Canal Sur, que va impulsar la primera llei de violència de gènere de l’Estat espanyol.

Contextualització de la peça 
Per què el fet de ser dones implica que el que diem es posi en dubte? Des d’una Cassandra que ningú es creu a una Joana d’Arc cremada a la foguera, d’una Cristina de Tir amb la llengua arrencada a una Ana Orantes cremada viva després de denunciar els maltractaments del seu marit en un plató televisiu. Malauradament, no costa gaire trobar exemples de figures femenines ridiculitzades, mutilades o assassinades per haver alçat la veu en un espai tradicionalment dominat pels homes.
Diverses cròniques expliquen que, en certs episodis de crema de bruixes, la veu de les dones torturades s’elevava sobre el brogit del foc i podia sentir-se molt després que les flames s’haguessin extingit. Aquesta inquietant veu extracorpòria que es nega a morir és la base d’un concert escènic que s’endinsa en el món del fet irreverent i monstruós. Perquè les dones sempre hem estat molt a prop dels monstres.

Apunts de direcció: Mariona Naudin
El disparador original d’aquest projecte és el record persistent d’un fet que em va marcar: la intervenció d’Ana Orantes al programa De tarde en tarde de Canal Sur l’any 97 i el seu posterior assassinat. Ana era una dona granadina que el 4 de desembre del 1997 va aparèixer a la televisió pública andalusa per a relatar durant 43 minuts el maltractament sistemàtic que el seu exmarit havia exercit durant quaranta anys cap a ella i cap als seus fills. Deu dies després el seu maltractador la va cremar viva al pati de la casa que compartien forçosament per ordre del jutge.
El que m’interessa del gest d’Orantes és entendre què la va empènyer a parlar de manera tan explícita durant gairebé una hora d’una intimitat que havia callat durant quaranta anys en un programa prime time. El que m’atrapa és, en definitiva, la seva necessitat de parlar, de fer públic l’abús tot sabent que probablement després de fer-ho rebria la pallissa final. El seu gest em fa comprendre que poder intercedir en la cosa pública ens atorga dignitat i ens fa humanes…
Si el que m’interessa és la necessitat de parlar, dedueixo que aquesta obra parla sobre què significa parlar, sobre la paraula mateixa, sobre com construïm realitat, sobre la necessitat del ritual i de la veu pública. Decideixo inventar-me una premissa: (poder) parlar és (poder) intercedir en l’esfera pública i això ens fa dignes. No poder fer-ho, en canvi, ens deshumanitza, ens mata espiritualment.