No sabem del cert què és el que va passar aquí. El fet és que ja no queda cap rastre de la vida que coneixem, només esquelets soterrats en el passat que van desapareixent a poc a poc en el paisatge. Aquest espectacle és sobre un lloc a milers d’anys d’avui: sorra blanca, serralades pelades i albades estranyes… Descobrirem tots els racons d’aquest futur silenciós com observadors impossibles de la nostra pròpia absència. Aquesta és l’oportunitat de poder mirar a través de la finestra de l’última utopia: la bellesa radical d’un paisatge solitari. Benvingut al lloc on la realitat sembla un somni i l’estranyesa és familiar.

CONTEXTUALITZEM LA CREACIÓ
Allí donde no estamos sorgeix a través d’una recerca escènica basada en l’absència dels cossos humans. El dispositiu escènic de la peça en un teatre a escala reduïda que funciona com un titella. Dins de l’espai escènic hi ha una maqueta d’un desert blanc, com si fossin les restes d’una civilització extingida. Aquesta petita escenografia és activada per tot el dispositiu tècnic del teatre, que sembla estar “viu”: les bambolines, les llums, els telons i fins i tot les parets del teatre transformen aquest paisatge. El dispositiu el completen uns auriculars a través dels quals es crea una experiència íntima. Aquesta experiència vol crear un vincle fort entre subjecte d’observació i l’objecte observat. La percepció sensitiva de l’espectador és l’engranatge que afina la composició a partir de l’exercici de la imaginació, omplint els paisatges amb la presència de la seva mirada: les ruïnes d’una civilització, un vaixell abandonat en el desert, un ball de telons, unes serralades silencioses o una cova que canvia de color. El viatge que es proposa a Allí donde no estamos és una experiència plàstica i sonora que radica en la profunditat d’una imatge complexa, amb contrastos visuals profunds i radicals. L’objectiu és oferir a l’espectador la possibilitat d’observar la bellesa d’un món post-apocalíptic sense cap nostàlgia, com un paisatge que contemplem una bona estona des d’un mirador. El caràcter de la peça està pensat més enllà de tot allò humà: l’expressivitat de les forces de la naturalesa, el temps absolut, els colors impossibles, la música del no-res…