A les acaballes d’aquest 2024, diverses peces de Joan Brossa han participat de dues mostres col·lectives que ens han fet molt feliços: una col·lectiva a Mèxic sobre experimentació poètica a la dècada dels 60 i una relació d’amistat i de creació amb Chema Madoz a la galeria Prats Nogueras Blanchard de Barcelona.
El Museo Cabañas de Guadalajara (Mèxic) va inaugurar el passat 29 de novembre l’exposició comissariada per Manuel Borja-Villel i titulada Lectura por contacto. Poética y experimentación en España (1962-1972). Aquesta mostra, realitzada en el marc de la Feria Internacional del Libro (FIL) 2024, comprèn una dècada sencera en la qual l’escriptura a Espanya va actuar com a un vector per a l’experimentació a través de la pintura, la música, la poesia, el teatre i el cinema. En aquesta concepció interdisciplinària i experimental de l’escriptura poètica, Joan Brossa hi té una representació particular i, en aquesta mostra, una presència rotunda a través de poemes visuals, poemes objectes, llibres i una selecció de poemes literaris. L’exposició es podrà visitar fins al proper 23 de febrer.
La galeria Prats Nogueras Blanchard ha dedicat el seu espai de Barcelona a una exposició exquisida sobre la relació de les imatges i dels objectes de Joan Brossa i Chema Madoz, Juegos Reunidos. La instal·lació, dissenyada per Emiliana Design Studio, reuneix per primer cop obres dels dos creadors: fotografies de Chema Madoz i objectes de Joan Brossa, posant en relació els jocs de correspondències que es generen entre les peces i els artistes. L’exposició encara es podrà visitar fins al proper 25 de gener i Maria Canelles, co-directora del Centre de les Arts Lliures, ha estat la responsable de la redacció del text de sala, del qual us deixem aquí un fragment:
Quan Jordi Coca li pregunta a Joan Brossa què és un poema, Brossa contesta: “una concentració de llenguatge i un assaig de correspondències”. La manera que tenen de mirar, i representar, la realitat tant Joan Brossa com Chema Madoz sembla que estigui entestada tota l’estona a generar més i més correspondències, a inventar-les. A forçar-les, si convé. Com si la relació entre l’individu i la naturalesa (la realitat, en definitiva, que ens envolta) sigui vertaderament el centre de la seva recerca i que la manera més fructífera que tenen per aprofundir en aquesta relació sigui evidenciar que tot està interconnectat i que, per tant, qualsevol element de la realitat (per insignificant que sigui -una sabata, una bombeta, una peça d’escacs-) tingui una correspondència significativa en el cosmos. La idea que planeja per damunt dels objectes de Brossa i Madoz és la d’un món unificat en el qual qualsevol cosa pot ser transformada en qualsevol altra. Per tant, el sumari d’analogies, que és la seva obra objectual, no deixa de ser un exercici de catalogació de la realitat, la que és evident, però sobretot la que només és visible a través dels ulls poètics. Roques, còdols, arbres, pluja, gotes d’aigua, o la lluna tenen les seves equivalències en objectes propis de la quotidianitat més pura. En coses, vaja.
