Joan Brossa sempre està present a l’escola. D’una forma o una altra, és un vell conegut i aquest curs tan inusual no ha estat menys. Tot just començar el segon trimestre vam a anar a veure l’espectacle de màgia ‘The postman’ de Txema Màgic. Un espectacle que introduïa una frase sobre la màgia d’en Brossa: L’únic espectacle que aconsegueix enganyar més fàcilment l’espectador intel·ligent que no pas l’ignorant. En efecte, mentre que l’espectador intel·ligent es rendeix a la il·lusió, l’ignorant creu que el mag li qüestiona el senderi.
Aquesta frase va ser el leitmotive del trimestre: La màgia de… i és per això que tots els ‘dilluns visuals’ de gener i de febrer els vàrem dedicar a la màgia dels poemes objecte d’en Joan Brossa. Comencem sempre la setmana realitzant el ‘dilluns visual’. Diferents obres d’artistes ens ajuden a fer-nos preguntes a través de la conversa exploratòria. La conversa exploratòria ens ajuda a aconseguir millorar les habilitats de pensament i la competència comunicativa a través de l’art.
La proposta de l’arxiu pandèmic va ser ràpidament acollida pels infants del grup. L’acció de l’arxiu pandèmic es va presentar com un repte o projecte relacionat amb l’artista dels ‘dilluns visuals’ del mes de gener i febrer. El repte o projecte és un bon punt d’entrada al treball ja que, segons diu el teòric Fernando Hernández, allò que els joves investiguen té a veure d’alguna manera amb ells, amb les seves històries i les seves inquietuds. Ha de plantejar un desafiament, amb preguntes significatives que calgui investigar, que impliquin l’alumne i que les pugui relacionar amb la vida.
Els alumnes van començar a portar els primers objectes per construir l’arxiu pandèmic. Cada un d’aquest objectes havia de ser presentat davant del grup classe acompanyat de l’explicació pertinent (quina relació tenia amb la pandèmia, per què havia de formar part del nostre arxiu, què ens suggeria, etc.). D’altra banda, també se n’havia de crear la cartel·la i el número identificatiu de catalogació. Cada una d’aquestes presentacions encoratjava la resta de la classe a fer una recerca personal del moment viscut. El repte augmentà quan vam decidir que no es podien repetir objectes, que calia aturar-se, pensar, indagar, conceptualitzar emocions i pensaments. Calia anar més enllà dels primers objectes portats.
En una de les revisions del nostre arxiu apareix el neguit de com mostrar-lo, de com expressar-lo artísticament ja que no podia estar acumulat dins d’una caixa. Un dels infants aportà la idea de la tècnica fotogràfica del knolling, una tècnica que havíem descobert a inici de curs i que pot considerar-se com una variant de les natures mortes i de la fotografia de producte. És una cosa així com un “bodegó zenital” d’una sèrie d’objectes escrupolosament ordenats o “esbudellats” en què es mostren tots i cadascun dels components. Durant uns dies l’arxiu pandèmic a l’estil knolling ens acompanya dins de la classe però per tal de poder-lo visitar i revisar-lo decidim mostrar el nostre arxiu a la comunitat. Decidim mostra-lo perquè les idees i els conceptes que se’n poden desprendre dels objectes ens lliguen a tots i mostren un mateix moment viscut. És per això que busquem un espai de pas dins de l’escola perquè tothom qui vulgui, pugui dialogar amb els objectes o pugui sentir-se interpel·lat per allò que es desprèn de tots ells.
Visitar i revistar l’arxiu per donar pas a una creació col·lectiva
La idea del fil de vida o fil vermell ens ha acompanyat al llarg de tots aquests trimestres. Predestinats per aquesta llegenda oriental a trobar-nos durant aquest curs i a gaudir, viure, conviure, aprendre i emocionar-nos tot generant aquest vincle que, ara ja, mai no es trencarà. Aquesta idea ens porta a la necessitat de connectar i acompanyar-nos per una artista tèxtil per a la creació col·lectiva del nostre arxiu pandèmic.
La idea d’acumulació i fils ens porta cap a l’artista americana Judith Scott (1943-2005), una creadora que teixeix les seves escultures com un insecte. Atrapa, lliga i embolica en llana. Nosaltres també volem atrapar, lligar i embolicar tots aquells objectes que hem anat portant al llarg de les setmanes. Nosaltres també volem atrapar, lligar i embolicar per poder transformar-los en una veu més positiva i col·lectiva d’un moment viscut. Treballem per intuïció i amb la consigna clara que els objectes ja no tenen propietari concret. Tots som part i propietaris de tots ells per a la creació artística.
I com la Judith Scott utilitzem l’art com a eina de comunicació de les nostres idees, sentiments i emocions a través de la conceptualització dels objectes acumulats.
Marco Fragoso
Escola Camins de Les Franqueses del Vallès
