PYGMALION’S DEATH
[Una habitació]

de L△ST (LaSantísimaTrinidad)

Compartir

A mig camí entre la instal·lació artística i les noves dramatúrgies, PYGMALION’S DEATH [Una habitació] reflexiona sobre els interessos ocults d’una narrativa oficial de la Història de l’Art que ha modelat l’imaginari i el pensament occidental, i que ha condemnat la dona artista -o la dona, en general- a la figuració perpètua.

Amb ecos de la literatura de Virginia Woolf, de les performances de Yoko Ono, de la manera de veure de Berger i de la pel·lícula Inception de Cristopher Nolan, en aquesta edició número 1 de PYGMALION’S DEATH [Una habitació], L△ST ens convida a recórrer els neguits i les preocupacions d’una artista dedicada constantment al seu art, però obligada a exercir com a musa dels altres. I ho fa a través de la mirada i el pensament de la performer Gaia Bautista.

El text ha rebut el premi d’escriptura Carme Montoriol 2022 en el marc del programa Barcelona Ciutat de la Literatura de la Unesco.

L△ST (LaSantísimaTrinidad) 

És un estudi de creació escènica que treballa al voltant de la instal·lació, de la performance i del text, i que centra el seu interès en els processos relacionals i en la concepció del públic com a agent actiu.  En aquesta proposta, la companyia uneix el llenguatge escènic amb el visual i, com ha demostrat en anteriors muntatges, busca oferir als espectadors altres maneres de pensar i relacionar-se amb l’escena.

Contextualització de l’obra

La ficció construeix realitats, i el mite de Pigmalió va inaugurar la idea de la genialitat de l’home al món de l’art. I continua plasmant què passa a les galeries i als museus: la dona, relegada al paper de recipient buit, de musa, no és pressa seriosament al món de l’Acadèmia.

PYGMALION’S DEATH [Una habitació]  parteix del mite d’Ovidi per elaborar un assaig performatiu que explora la idea que, de nou, sempre decideixen els mateixos a través del mateix modus operandi; i no parlem només de decisions polítiques, econòmiques, etc… En aquest cas, l’hegemonia patriarcal s’encarrega de dir-nos què veure i a qui mirar, què és bell i què esperar d’una dona.

Amb un format que transita per l’stand-up comedy, les noves dramatúrgies i el videoart, el muntatge dona vida a una estàtua en directe, crea un videoclip davant dels ulls dels espectadors, incorpora el llenguatge dels memes, arreplega a tots els aprenents de pintors de la ciutat, discuteix amb la reencarnació (en vida) de Judith Butler i eleva a la nostra performer a la categoria de nou cànon estètic occidental.