Una videoinstal·lació sobre la representació espectral de tots els substantius trobats al diccionari italià, i després traduïts a altres llengües. La projecció en una seqüència, d’un per un, sobre una pantalla gegant, farà que  la nostra mirada perdi el control i, en el parpelleig, ja no li sigui possible distingir cada terme individualment. En aquesta situació limítrofa creada per la frenètica sèrie de paraules, algunes deixaran rastre en l’escorça visual de cada espectador, mentre que d’altres, la gran majoria, es perdran.

Il Terzo Reich és la imatge d’una comunicació imposada, obligatòria, la violència de la qual s’equipara al seu clam d’igualtat. Aquí, una llengua-màquina esgota esferes senceres de realitat, ja que tots els noms són iguals, produïts en massa mecànicament, com edificis prefabricats en un saber que no deixa espai per escapar. Totes les pauses són abolides, ocupades. La pausa, o l’absència de mots, es converteix en un camp de batalla per a les paraules i la seva agressió militar; els substantius del diccionari, projectats a la pantalla, són banderes plantades en una terra conquerida.

La projecció anirà precedida d’una acció simbòlica en què un intèrpret aviva una cerimònia en la qual el llenguatge és “encès”. El so que acompanya la instal·lació, compost per Scott Gibbons, serà apodíctic.

Romeo Castellucci
Cesena, Itàlia, 1960. Director, escenògraf, dissenyador d’il·luminació i de vestuari, és conegut arreu del món per crear un teatre fonamentat en la totalitat de les arts i orientat a una percepció integral. El seu teatre s’endinsa en un tipus de dramatúrgia que capgira la primacia de la literatura, convertint-se en una forma complexa i completa d’art; un teatre fet d’imatges extraordinàriament riques expressades en llenguatges tan comprensius com la música, l’escultura, la pintura o l’arquitectura. Els seus muntatges són regularment convidats i produïts pels teatres, òperes i festivals internacionals més prestigiosos, en més de seixanta països que cobreixen tots els continents. Al llarg de la seva carrera ha rebut nombrosos premis i reconeixements destacats. El març de 2024, Bérénice, un monòleg basat en Jean Racine, es va estrenar amb Isabelle Huppert com a intèrpret. El 2025, va fer el seu debut a la Biennal de Venècia amb I mangiatori di patate – The Potato Eaters, una actuació a l’illa de Lazzaretto Vecchio, i a Ginebra amb una versió de l‘Stabat Mater de Pergolesi, interpretat per Barbara Hannigan i Jacub Josef Orlinski. El 2026, apareixerà per primera vegada a La Scala de Milà amb Pelléas et Mélisande, i de nou al Festival de Salzburg amb Saint François d’Assise, mentre que la seva nova producció teatral s’espera a la tardor de 2026.