Amb aquesta obra Brossa aconseguí el que sempre s’havia proposat: fer un art poètic sense fronteres, després d’haver passat de la poesia literària a la visual i d’aquesta a la corpòria. A proposta dels arquitectes Esteve Bonell i Francesc Rius, autors de l’edifici del Velòdrom, va fer una obra en què la poesia adquireix una dimensió urbana. Ell mateix la va definir com un “poema visual transitable, en tres parts: naixement, camí -amb pauses i entonacions- i destrucció”, tota una construcció sintàctica en la qual el visitant va participant a mesura que segueix la trajectòria proposada pel poeta.

En ocasió dels Jocs Olímpics de 1992 es va reconstruir l’emblemàtic Pavelló de la República, construït pels arquitectes Josep Lluís Sert i Joan Lacasa per a l’Exposició Universal de París del 1937. Amb motiu de la inauguració se li encarregaren a Brossa uns cartells per penjar del nou edifici. Al voltant de la idea de la ciutat renovada, el poeta creà unes banderoles, amb les dianes, el sol i la lluna, com a elements característics de la semiòtica brossiana. En el primer poema, les lletres que componen el nom de Barcelona estaven distribuïdes entre els cercles d’una diana, mentre el segon, situat sobre l’anterior, duia per títol “La ciutat renovada”, renovació assenyalada en el poema amb la desaparició del nom de la ciutat de la diana, que apareixia totalment neta de qualsevol referència. La instal·lació fou efímera.

Brossa mai simpatitzà amb Josep M. de Porcioles, l’alcalde de Barcelona de l’època franquista que més temps va durar en el seu càrrec (1957-1973) i que va tenir una intervenció megalòmana i agressiva amb el paisatge urbà, de manera que la seva mà especulativa arribà fins i tot a Sant Adrià de Besòs. Va ser per aquest motiu que el 1989 l’Ajuntament d’aquesta localitat va demanar a Brossa un poema objecte que fes palès el seu desacord amb aquella actuació. La resposta de Brossa va ser un monument que ell mateix considerava «anticommemoratiu», «denigratori», «condemnatori», «anticelebratiu» i «recriminatori». Es tracta d’una cadira d’oficina de ferro que sosté una safata de bronze amb el cap de marbre de Porcioles, i que inicialment s’havia de situar en el mateix Camp de la Bota perquè l’esmentat alcalde pogués contemplar eternament la seva obra nefasta. La duresa de la proposta va fer que l’Ajuntament decidís finalment no exhibir-la en un espai obert, encara que no hi va renunciar i, després d’un llarg pelegrinatge, optà per ubicar-la l’any 1995 al vestíbul de la Biblioteca Popular de Sant Adrià. Finalment, des del 2004 es pot contemplar en un aparador del Museu de la Immigració de Catalunya.

Joan Brossa va participar en diversos esdeveniments literaris, artístics i culturals de la vida de Santa Coloma de Gramenet durant els anys 1997 i 1998 i hi tingué una relació intensa i entranyable. Per aquesta raó, l’Ajuntament de la ciutat decidí de retre-li homenatge amb motiu de la inauguració de la Biblioteca Can Peixauet. Hi col·locà un poema objecte, Perfil, de 1989, en el seu vestíbul, tot establint un joc amb el caràcter del lloc en què es troba. I també reproduí, esgrafiat a la paret de la Sala d’Actes, el poema literari Saltamartí, de 1963.

Els promotors del polígon industrial de Montigalà van encarregar a Joan Brossa un poema objectual que definís la nova Badalona i que l’autor, jugant amb el nom de la ciutat, va denominar On es bada l’ona. El poeta va jugar amb la verticalitat i va projectar una escultura-far en la qual encavalcava les vuit lletres que conformen el topònim i que, a més, al·ludeixen a activitats passades o presents de la vida badalonina, elevant així les lletres a la categoria de tòtem. La maqueta d’aquest projecte es va presentar el 1988 i, en no concretar-se la seva ubicació, es va redissenyar i es va instal·lar poc després al terrat de l’Institut Pau Gargallo, on encara es conserva. Vuit anys després es va decidir transformar el poema de Brossa en una escultura-antena de grans dimensions aixecada sobre una estructura metàl·lica que subjecta les lletres i amaga les instal·lacions d’una empresa de telefonia mòbil. En la part superior de l’escultura s’hi emplaça una esfera de metacrilat que el poeta imaginà rotatòria i emissora de raigs làsers.

Una de les intervencions més espectaculars del nou urbanisme a Sabadell és la del denominat parc de Catalunya, inaugurat el 1992, una extensa superfície enjardinada presidida per un llac navegable, per a la qual Brossa va fer una intervenció ad hoc. La ciutat l’ha feta seva per entendre-la com a sinònim dels vents que l’han de portar a bon port. No endebades el projecte, que el poeta va dissenyar el 1994 i que va desenvolupar en col·laboració amb l’escultor Antoni Marquès el 1996, consta d’una canoa emplaçada sobre la gespa que té, a manera de vela llatina, una de les seves grans A, la lletra que per a ell representa la intel·ligència, el coneixement, la saviesa.

Aquest mural de 375 m², inaugurat el 2002, és un dels poemes corporis de més grans dimensions dels pensats pel poeta i un dels últims dissenys que va concebre abans de morir el desembre del 1998. En aquest cas, Brossa recupera la imatge d’un moll o roger i d’unes ones que apareixen en l’arquitrau de la façana de l’antiga església gòtica de la ciutat i que també figura en l’escut de la vila, i la situa a l’interior d’una lletra A ajaguda. D’aquesta manera recupera aquest caràcter, el primer de l’alfabet i autèntica icona brossiana, del que el poeta deia que era «la porta d’entrada a la literatura, la primera lletra de la paraula ajuntament i la primera de l’afecte que sento per aquest poble».