Pere Portabella (1966-1976): L’estètica de la insubmissió

Visita i recorregut a l'exposició amb Jordi Vidal

Compartir

L’Exposició de varietats antifeixistes, comissariada per Marcelo Expósito, desplega materials documentals al voltant del Concert irregular i de les relacions entre Pere Portabella, Joan Brossa i Carles Santos. La mostra posa aquests materials en diàleg amb artistes i obres contemporànies com Paula Artés, Abel Jaramillo, Mabel Palacín, Daniela Ortiz o Núria Güell per explorar com ressonen avui les seves pràctiques de desbordament, experimentació i dissidència.

Una exposició és un desplegament de propostes, unes normes de joc que provoquen múltiples relacions, un farciment de possibles camins per emprendre. És per això que hem convidat a diferents persones perquè aportin el seu itinerari particular. Pensadores, artistes, comissàries, cineastes i gent propera a l’univers de Pere Portabella ens proposen la seva lectura personal sobre els materials de l’exposició. Cada un d’ells ha escollit 5 peces per traçar el seu itinerari que és una proposta parcial, subjectiva i situada que activa noves connexions entre documents, obres i gestos.

Aquestes visites funcionen com una capa més de l’exposició i proposen múltiples formes d’entrar al diàleg entre Joan Brossa, Pere Portabella i Carles Santos, així com a les reverberacions contemporànies de les seves provocacions artístiques i polítiques.

Jordi Vidal, de l’equip de Films 59 (productora de Pere Portabella), farà la primera visita, Pere Portabella (1966-1976): L’estètica de la insubmissió:
Pere Portabella entre 1966 i 1976 no es pot entendre com dues línies paral·leles (cinema i política), sinó com una sola pràctica d’insurrecció contra el règim franquista. Aquest període, que s’inicia amb el tancament de la Caputxinada i culmina amb Informe general sobre algunas cuestiones de interés para una proyección pública, defineix una trajectòria on la ruptura del llenguatge cinematogràfic és, en si mateixa, un acte polític clandestí. La transició d’un cinema que intentava “burlar” la censura des de dins de les regles del joc, cap a un cinema que directament ignora l’autoritat administrativa del Ministeri.