Com un so mínim i imperceptible que de sobte desestabilitza el silenci i reclama l’atenció, aquesta exposició s’endinsa en allò que és difícil de contenir.  
Els “llibres expandits” de la Mercè Soler no pretenen resoldre cap tensió, sinó que pretenen emfatitzar-la i fer-la visible. Fer-la, fins i tot, audible, hàptica, rugosa. Habitable.  
En la seva vocació d’habitar el poema o de poetitzar l’hàbitat, aquesta exposició vol transmetre la impossibilitat de la totalitat, defugint el fet d’haver de triar ser dins o fora del libre.  Fugint d’aquella opacitat, materialitat, unicitat, gravetat del llibre-objecte.  
Una sèrie d’instal·lacions conformen un poema que convida a ser habitat, transitat, rodejat… Topant-nos, és clar, amb una frustració, un impediment, una molèstia, una insatisfacció: la que sorgeix d’escoltar allò que potser no estava dirigit a nosaltres, ni va ser escrit per ser usat i oblidat, ni era explícit, com prensible i acceptable.  
Com passa amb un vers ambigu o dissonant, no del tot entès o poc coherent en el conjunt del llibre o el sentit del poema, un sorollet pot interferir de manera devastadora, esquerdant el nostre refugi intern… o bé pot convertir-se en un acompanyant, un revulsiu salvífic, una esquerda per on entri un raig de llum.