Un espectacle que parla sobre una emoció universal que arriba d’imprevist: la por a la mort, però també la por al moment vital.

Hi ha una cosa evident: tots morirem algun dia. La clau està en com encarem aquest moment quan arribi: si ho fem amb inseguretat, o si ens troba en pau i fem el trànsit amb naturalitat. Confrontar aquesta por és una reconciliació amb un mateix i, alhora, el començament de tot allò que ha de venir. Una nova oportunitat que apareix quan tot semblava perdut.
Com es moren els ocells parla sobre una emoció universal que arriba d’imprevist: la por a la mort, però també la por al moment vital, que és aquella que experimenta algú que viu immers dins la voràgine imparable del capitalisme occidental i que se sent profundament sol, no només a conseqüència de la violència sistèmica de la societat contemporània, sinó també perquè ell mateix ha decidit participar del cinisme i l’individualisme que li són propis.
L’espectacle ha guanyat la convocatòria Hermann Bonnín 2023 del Centre de les Arts Lliures.

SINOPSI
L’Eugeni dorm a casa de l’Abel, un noi a qui ha conegut aquesta mateixa nit. Quan fa poc que ha aconseguit adormir-se li sona el telèfon. Surt al menjador per agafar-lo, en un pis estrany que no coneix. En despenjar la seva tieta, la Carme, una dona amb un fort accent del Delta, li diu que la seva mare s’ha mort. Uns dies després l’Eugeni surt del tanatori amb les cendres de la seva mare. Camina per la ciutat fins a arribar al seu pis de Gràcia, on viu sol. Allà, assegut al sofà amb les cendres de la seva mare al davant, és quan se n’adona. L’Eugeni s’adona que un dia es morirà ell també. 
Aquest fet porta l’Eugeni a un viatge interior en el qual aprendrà a conviure amb la soledat i amb la por, a entendre el seu lloc al món i a acceptar totes les decisions que l’han dut fins aquí. L’Eugeni s’adona que necessita entendre’s, a ell i a les seves pors, i que no serà fins que això passi que podrà prendre una decisió sobre un fet que ara el preocupa: què fer amb les cendres de la seva mare. 
Finalment, l’Eugeni torna al Delta, al lloc on va néixer la seva mare, i s’endinsa de nit a l’Illa de Buda. Seu damunt la d’una i espera que es faci de dia amb les cendres de la seva mare dins una urna que ja té mig oberta. 
Tot això l’Eugeni li explica al públic des de l’escenari, compartint amb ells un ara i aquí que crea una sensació de foc i comunitat. Perquè és l’Eugeni qui ha decidit explicar ell mateix aquesta història i ha decidit fer-ho així.

ORIOL MORALES
Graduat en direcció escènica i dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Barcelona i format en interpretació de text completant el pla d’estudis del Col·legi de Teatre de Barcelona.
Ha escrit i dirigit els espectacles Com destruir una casa (Festival Temporada Alta / Sala La Planeta); Articulado ligero (Teatre Tantarantana); Bruels, espectacle guanyador del Premi Adrià Gual (Teatre Lliure / Festival Grec) i Granotes (La Pedrera / Festival TNT / Sala Beckett). Ha dirigit espectacles per encàrrec de companyies com Unter den Linden (Aprendre a nedar) i Amor. Un exercici argumentatiu, ambdues de Sivan ben Yishai (Teatre Tantarantana, 2021 i 2022), i ha escrit peces teatrals per encàrrec de companyies com el Col·lectiu l’Altre (És aquesta pluja, Teatre de la Passió d’Esparreguera) o La Llarga (Llançament, Teatre Tantarantana).
També és autor dels textos Port llevant (Torneig de dramatúrgia del Festival Temporada Alta); Lume (text guanyador d’una ajuda a l’escriptura de la Sala Beckett); A la vall (text mereixedor de l’ajut a la creació Carlota Soldevila 2021 que atorga el Teatre Lliure) i Com es moren els ocells (text guanyador de la beca d’escriptura Carme Montoriol de l’Ajuntament de Barcelona). Ha estat ajudant de direcció d’Helena Tornero (Kalimat i El Futur, ambdós al Teatre Nacional de Catalunya, 2016 i 2019 respectivament) i Julio Wallovits (Argentinamiento, Sala Beckett, 2017).