Sobre l’apropiació, la instrumentalització i la desarticulació política que exerceix la burgesia envers la figura de Joan Brossa i la seva obra artística. A partir dels poemes visuals Elegia al Che (1967) i Oda a Marx (1983), el poema La gent no s’adona del poder que té (1970), el llibre de sonets Qui diu foc, diu flama (1978 – 1984), entre d’altres.

*

Joan Brossa, un dels més grans exponents de la poesia visual catalana, amb la seva mirada, sovint, crítica i radical, irònicament satírica, és un artista que, malgrat la seva obra va estar immersa en una certa voluntat de “transformació social”, ha estat instrumentalitzat, en vida i post mortem, per a formentar i perpetuar discursos i sensibilitats oficials que han neutralitzat la seva potència, diluint-ne la seva força disruptiva. QUI DIU FOC, DIU FLAMA és una performance, doncs, que constata, en particular, com la trajectòria i el treball de Brossa s’han fetitxitzat i mercantilitzat sota conceptes com ara patrimoni, memòria, vanguardia o revolta; i en general, com l’art sota el sistema capitalista és susceptible de convertir-se en un dispositiu per a legitimar la cosmovisió burgesa i justificar l’ordre establert, desfigurant, en aquest cas, el caràcter subversiu de la proposta brossiana.

JUANA DOLORES (El Prat de Llobregat, 1992)
Actriu, dramaturga i directora d’escena. També poeta i vídeoartista. La seva obra sorgeix de la dialèctica entre la política i l’estètica. Actualment, les seves línies d’investigació i experimentació artístiques se centren en les potencialitats revolucionàries i propagandístiques de la bellesa de la ficció i del realisme socialistes, i en l’estudi de la feminitat, la sexualitat, el desig, l’erotisme i la pornografia.