L’exposició Sumari Astral explora la noció de màgia en les pràctiques artístiques contemporànies. L’exposició és, en bona part, el resultat d’una recerca performativa i col·laborativa en la qual la imatge, el text el gest o la praual són, en mans dels artistes, les eines per interrogar i qüestionar aquest món i la realitat que creem: tant en l’imaginari individual com en el col·lectiu, tant en allò que és íntim com en allò que és social.  

Brossa sempre es va definir com a poeta, però sense posar límits, entenent la poesia com una forma de vida, com a experimentació constant, oberta i plural.
Teresa Grandas

A mí me parece que en una época las diferentes expresiones artísticas de una época, la pintura, la escultura, en este caso el cine, son diferentes partes de una pirámide que en el punto más alto se juntan. […] Todo es una cosa que parte de unas necesidades diferentes, pero que como digo, hay un momento que se juntan. Sé que para mí escribir un poema o hacer un guión de cine o hacer un número de musical siempre obedece a esta cosa íntima que sale, que va de dentro afuera. Para mí siempre es una cosa que va de dentro a fuera. Nunca al revés. Ahora, se puede canalizar a través de diferentes medios.
Entrevista a Joan Brossa, entrevista A Fondo, RTVE, 1978.

El títol prové de l’últim poemari de Joan brossa, que va ser publicat pòstumament. Aquest ja ens remet a les forces invisibles que operen sobre nosaltres i la realitat que construïm al nostre voltant. Parla de la relació entre el món visible i l’invisible i de l’intent impossible d’ordenar el cosmos, en la seva dimensió material i espiritual. És a partir d’aquesta idea que ens hem atansat a la noció del que és màgic, com a llenguatge i com a forma d’atenció, com una pràctica que emergeix de la quotidianitat i de les petites meravelles del context immediat, que, en mans dels artistes, ens situa en els espais de transformació de la realitat i del desplaçament de significats.

Cadascuna de les obres que hi ha a l’exposició ocupa un lloc en el poema, que és el que ens dona, finalment, un possible i fràgil ordenament dels cossos en l’espai. Les forces gravitacionals, que ordenen aquestes sales d’arquitectura bigarrada, s’estructuren tant perquè les puguem llegir, com perquè ens hi puguem perdre, fins i tot més enllà dels seus límits. S’estableix així una tensió una tensió entre el que veiem, el que no veiem i allò que som capaços d’imaginar. Prenem de Joan Brossa la voluntat d’explorar els llenguatges artístics de  forma interdisciplinària. El poeta sempre va definir la seva eclèctica producció artística com a “poesia”, fos text, imatge, objecte o gest. El seu llegat resulta una manera d’entendre les  pràctiques artístiques com un llenguatge per mitjà del qual experimentar amb la multiplicitat de significats del món, recollint el gir cap a la condició material dels llenguatges,  transgredint i eixamplant les fronteres d’aquests. Partim del llegat brossià no  tant com un referent sinó com una caixa d’eines, com un compendi de gestos que ni tan sols li són propis,  sinó que són compartits, que ens permeten trobar-ne els rastres en els llocs menys evidents i inesperats.

Les pràctiques artístiques, així com  les seves definicions, presenten una manera d’entendre l’art en la qual la funció de l’artista és ordenar i endreçar allò que li és donat. Poden ser les  paraules així com la impossibilitat de tancar-les i reduir-les a un sol significat. Es presenta com algú que no acaba d’escollir del tot allò que diu, sinó que juga amb el que té a l’abast.

Així, la figura de l’artista, anàloga a la del mag, seria la d’algú que pot posar en pràctica els desplaçaments dels objectes i la transformació de les seves qualitats simbòliques. Algú que tant  genera realitats com n’amaga d’altres per qüestionar la mateixa noció del que és real. De la mateixa manera, tasca mediúmica tractaria de canalitzar missatges o presències que ens acompanyen i que només podem escoltar si hi parem atenció. Aquí ens hem centrat especialment en la relació de les peces amb l’espai i les seves qualitats, en com circular, escoltar, il·luminar o senyalar. Portant el compromís amb aquesta noció de màgia fins al final.

CATERINA ALMIRALL
Comissària independent i docent. Va iniciar el treball en comissariat amb l’espai autogestionat El Passadís (Barcelona), actiu entre 2013 i 2016. Des de llavors ha desenvolupat projectes de comissariat com “L’arbre del que encara no saps” (CaixaForum Barcelona, 2023), “Esdevenir immortal i després morir” (La Capella, Barcelona, 2020), “La nit del cos” (Bombon Projects, Barcelona, 2019), “Una exposició como un conjur” (Can Felipa, Barcelona, 2018), “El 85% de la matèria” (C.A. Maristany, Sant Cugat / MAC, Mataró, 2017/18) o “Truco a la porta de la pedra” (La Puntual, Sant Cugat / La Panera, Lleida / Espai Trapézio, Madrid, 2016). Ha comissariat el cicle anual Terrassa Comissariat 2017/18 amb “Mesurar amb precisió els cims llegendaris!” i el programa EPHEMERAL a la fira SWAB Barcelona 2018 i 2019. 
Actualment és la directora de l’ACVic-Centre d’Arts Contemporànies de Vic i escriu habitualment per a la revista de crítica A*Desk.
Pàgina web de Caterina Almirall

CLAUDIA ELIES
Claudia Elies és graduada en historia de l’art per la Universitat de Barcelona i la Università degli studi di Bologna i en teoria de l’art per Goldsmiths, University of London. Ha treballat al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) per a l’exposició POESIA BROSSA i com a coordinadora de la Galeria Estrany – de la Mota. Actualment combina la seva feina de responsable del programa d’Arts Visuals de Can Felipa amb la direcció de Festival Art Nou.
Pàgina web de Claudia Elies