Grafia animada per a després del diluvi combina música, projecció i poesia. Aquest joc entre disciplines va ser un dels factors determinants a l’hora de seleccionar aquest projecte en el marc de la Convocatòria PostBrossa 2022-2023. Parlem amb l’artista audiovisual Laura Ginès sobre aquesta proposta.
Quina és la gènesi de la peça?
Vaig iniciar la reinterpretació de L’Arca de Noè de Xavier Montsalvatge fa uns quants anys, en un moment en què vaig apostar per engegar projectes personals. Va prendre forma de breus curtmetratges animats que recreaven cadascun dels set animals que Montsalvatge retrata en l’arca. En vaig produir tres.
Passava el temps i cada vegada que trobava forat per a un projecte propi, les idees contingudes en aquella arca em tornaven a interessar i a cridar. Perquè ja el vaig plantejar amb dos ingredients que em fascinen i que han marcat la meva trajectòria des del principi: la música preexistent com a motor guions animats o generador d’imatges, i la ciutat com a gran personatge, on poden desenvolupar-se la infinitat d’històries o reflexions que se’m puguin acudir. El pas del temps em va dur a posar en dubte el format amb què vaig començar, el de curtmetratge lineal, i va ser llavors quan vaig començar a pensar en interactivitat i en un espectador explorador. És per això que quan vull produir una nova peça de la suite, penso en una instal·lació interactiva.
Grafia animada combina diverses disciplines. Per què aquest treball multidisciplinar? Què trobes que permet explicar la combinació de música i projecció?
A l’estudi treballem amb músics sovint, i crec que venint de la il·lustració de seguida em va interessar la imatge en moviment perquè em donava aquesta dimensió sonora o aquesta relació amb la música.
La imatge i el so junts, t’han de portar a un lloc totalment diferent d’aquell on et porten per separat. Les artistes audiovisuals treballem en aquesta intersecció. Molts dels meus referents cinematogràfics o artístics tenen a veure també amb relacions particulars entre la imatge i el so. És per això que una de les accions que plantejarem a La Brossa sigui amb una cineasta, la Blanca Rego, que juga a aquest encreuament d’eines i de metodologies, si bé d’una forma molt diferent.
I el que veuran les visitants a Grafia animada és fruit de la col·laboració entre artistes de la imatge, el codi, la construcció en fusta i el fang.
Quin rol juga el visitant en aquesta instal·lació? Per què busques la seva interacció?
M’atreia la idea d’un film que no existeix fins que no fas alguna cosa. I com que la música de què parteix el projecte és per a piano, de seguida em va semblar que la interfície havia de ser aquesta. Alhora, teclejar té a veure també amb escriure. I com que una de les coses que la interacció em feia contemplar és que el film fos cada cop diferent, vull que l’espectadora senti també que ella escriu el metratge.
Comentes que Grafia és una proposta de plena vigència. En quin sentit?
Engego la producció d’aquesta instal·lació el 2021. I m’adono que la postpandèmia, de la mateixa manera que ha tacat tots els discursos en àmbits molt diferents, també reescriu projectes artístics que potser havíem engegat abans de tot plegat. M’adonava que potser tenia sentit el moment concret, que rellegir ara la història del diluvi universal ens ajudava a posicionar la incertesa que sentíem de sortir cap a una realitat prou diferent. No és tant que el paisatge hagués canviat, sinó que havia canviat la nostra percepció o la nostra mirada. Els curtmetratges que havia produït per a l’arca feina anys, també em semblava que, de cop, parlaven d’aïllament. I això era nou, i era cert.
Hi ha relats que el context pot arribar a capgirar del tot, i això sempre m’ha fet gràcia.
