Segueix-nos al:            
 
 
Biografia


Des dels vuitanta fins a la mort

Brossa iniciava el seixantè aniversari amb un ambient propici per a la creació alhora que augmentaven els projectes i li plovien els encàrrecs. Pel que fa a la poesia visual, l’any 1982 s’editaven 32 litografies. Els impulsors en foren la mateixa Pepa Llopis, l’amic Lluís M. Riera, el galerista Carles Taché, el també amic Antoni Tàpies i Manuel Viñas.

Paral·lelament els mateixos editors de poesia visual també impulsaren una edició d’objectes que permeté a Lluís M. Riera fer la primera exposició d’objectes i poemes visuals de Brossa a la Galeria Prats des del desembre del 1982 fins al gener del 1983 i que després fou presentada a Nova York. Fou la base per a l’exposició organitzada pel Servei d’Arts Plàstiques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que viatjà per diverses localitats de la geografia catalana entre maig i desembre del 1983. Aquest coneixement propicià un augment de l’encàrrec de cartells i l’inici d’un nou tipus de producte creatiu, el de poemes urbans. El primer fou per al projecte d’urbanització del parc del velòdrom d’Horta.

A partir del 1984, en què començà aquest tipus d’obra no deixà d’idear poemes d’aquest tipus, fins al punt que alguns d’aquests s’inauguraren bastant després de la seva mort. El total de la producció de poemes urbans sobrepassa la vintena d’obres.

Joan Brossa al Poema visual transitable del Velòdrom d'Horta, 1984    A de cinema, poema urbà de Brossa davant del Museu del Cinema de Girona

 

Entre els llibres de bibliòfil que presenten un tipus de projecte molt particular podríem esmentar El camí de l’oca (1981, amb José Niebla), Tal i tant (1983, amb Frederic Amat), Carrer de Wagner (1988, amb Antoni Tàpies), El bosc a casa (1986-1989, amb Perejaume), Cinamom (1991, amb Rafa Forteza) o Trasllat (1993, amb Alfons Borrell). I per la rellevància dels col·laboradors assenyalaríem Brossa i Chillida a peu pel llibre (1995, amb Eduardo Chillida) i el pòstum Fotopoemario (2003, amb Chema Madoz).

Poemes visuals, objectes, cartells, llibres de bibliòfil i, si més no, les fotos dels primers poemes corporis foren els protagonistes de la primera antològica de la Fundació Joan Miró de Barcelona entre l’octubre i el novembre del 1986: Joan Brossa o les paraules són les coses. Com el mateix Brossa reconeixia, l’exposició de la Miró li donà projecció internacional. Començaren les exposicions, no només en l’àmbit català sinó a l’espanyol i a l’estranger: el 1988 en feia una a la Galeria Mosel und Tschechow de Munic, exposava poemes visuals a la Unesco i al Centre d’Études Catalanes a París i també a la Galería La Máquina Española de Madrid. Gràcies a la Galeria Prats aniria a ARCO 89, o a ART 20 a Basilea. El 1989 intervenia a l’exposició Po(e/li)tical object a l’Spanish Institute de Nova York i a la mostra RAI d’Amsterdam. I el 1990 els Museus d’Art Modern de Ceret i de Cotlliure organitzaven una exposició i uns «emplaçaments» i li retien homenatge amb un recital (el primer de Núria Candela) i la representació d’unes accions espectacle. Finalment, el 1991 es produïa una gran retrospectiva al Museo de Arte Reina Sofía de Madrid, Joan Brossa 1941-1991. Brossa ja havia fet setanta anys, però, com ell comentava, s’havia «desjubilat».



Joan Brossa a l'exposició de la Fundació Joan Miró l'any 1986. Fotògraf: Francesc Català-Roca


L’obra plàstica havia crescut considerablement, ja que l’any 1988 i 1989, la Polígrafa havia editat 25 i 33 litografies, respectivament. També s’havien fet noves seriades d’objectes els mateixos anys, a càrrec de la Galeria Prats. La facilitat per a la producció n’augmentà progressivament la mida. El poeta ja no depenia dels petits estris que tenia a casa i podia, fins i tot, disposar de tota una sala. Havia entrat en les instal·lacions. Aquestes començaren tímidament el 1990 i el 1991, però es multiplicaren amb la realització el 1994 de l’exposició Joan Brossa, entre les coses i la lectura, coorganitzada per l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri d’Afers Socials i Cultura del Govern d’Andorra.

L’augment de la dedicació plàstica o de les sol·licituds i els homenatges no l’allunyaren de la producció literària. No únicament intentà que els llibres pendents de publicar anessin sortint al carrer sinó que no parà d’escriure. Així s’intensificaren les edicions de tot tipus de poesia, com ara les sextines (Viatge a la sextina, publicada per Quaderns Crema, aplega les sextines escrites entre 1976 i 1986), els poemes curts barrejats amb els poemes visuals (el recull de set poemaris Els entra-i-surts del poeta. Roda de llibre (1969-1975), editat per Alta Fulla entre l’any 1983 i el 1989), llibres de la primera època que encara restaven per publicar (Ball de sang, com ja hem comentat abans, no aparegué fins al 1982), o llibres singulars que no havien estat publicats en el seu moment com ara Pas d’amors (escrit el 1959 i publicat el 1983) o Sonets de Gofredina (escrit el 1967 i publicat el 1986). Fins a finals dels vuitanta, podríem dir que el públic no pogué llegir d’una manera regular l’obra literària de Brossa. Amb Furgó de cua (escrit entre 1989 i 1991 i publicat el 1993) s’inicia una nova etapa més reflexiva que continuarà amb Suite tràmpol o el compte enrera (1994), Passat festes (1993-1995, publicat el 1995), La clau a la boca (escrit el 1996 i publicat el 1997) i Sumari astral (1997), publicat pòstumament. Tot i així quedaren alguns inèdits.


 Caront, 1998


 

Joan Brossa recollint la Medalla Picasso de la Unesco a París amb Octavio Paz l'any 1988. Fotògraf desconegut


Amb tota aquesta ingent producció ningú no dubtava ja de la qualitat de l’obra literària de Brossa. El 1981 li donaren el Premi Lletra d’Or per Rua de llibres; el 1982 l’Ajuntament de Barcelona li demanà de presidir els Jocs Florals de la ciutat i el 1985 en feia també el discurs; el 1987 rebé el premi de poesia catalana Ciutat de Barcelona; el 1989 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Institut del Teatre l’homenatjaren amb motiu dels seus setanta anys; l’any 1989 viatjava a Irlanda com a representant català en la trobada internacional d’escriptors de Carrickmacross; el 1991 era nomenat escriptor del mes per la Institució de les Lletres Catalanes; el 1993 a València rebé l’homenatge de La Forest d’Arana i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana; el 1996 rebé el Premi de la Crítica Serra d’Or de Poesia i el Premi de la Crítica Nacional de Poesia Catalana per Passat festes; i, per acabar, pòstumament, el 1999 rebé el doctorat honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. A més, rebé la medalla Picasso de la UNESCO, 1988; el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya el 1992 o la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts del Ministerio de Cultura el 1996.

 

També la seva obra fou traduïda a diverses llengües però de manera tardana i parcialment, a causa de la quantitat d’obra literària publicada. Els amics de parla espanyola es mostraren molt actius en aquestes dècades finals, especialment Andrés Sánchez Robayna, José Batlló, Carlos Vitale, Alfonso Alegre o Salvador López Becerra. A això caldria sumar-hi l’activitat de l’italià Sarenco amb tres llibres; la de Montserrat Prudon i Pierre Lartigue amb una antologia en francès el 1991; l’inici de les tasques traductores del portuguès de Roland Polito i Sergio Alcides l’any 1998 al Brasil; o la mostra alemanya amb So entstand Joan Brossa el 1998. Però en llengües majoritàries com l’anglès Brossa ha estat poc present, almenys pel que fa a llibres sencers, malgrat els bons amics que hi tingué, com ara els estudiosos i traductors Arthur Terry o John London.

La sortida a l’exterior es completà amb la presència de la seva obra plàstica a l’estranger. Abans ja hem parlat de les exposicions a Munic, París o Ceret, a les quals caldria afegir-hi la participació en la Biennal de São Paulo del 1993 i en la de Venècia del 1997, i les exposicions en els Riverside Studios de Londres el 1992 o al Museo de Arte Carrillo Gil i al Museo de Arte Contemporáneo de Monterrey, Mèxic, el 1998. 


Joan Brossa al Museu de Cera de Londres l'any 1992. Fotògraf: Jesús Julve     Joan Brossa davant d'una estàtua de Wagner a Venècia, 1997


El reconeixement arribà, doncs, una mica tard. Però Brossa continuava essent tan radical com sempre, encara que es deixés estimar per un cercle d’amics cada vegada més ampli i per unes institucions democràtiques que l’homenatjaven i l’ajudaven. En aquest sentit, cal esmentar el vitalici que l’Ajuntament de Barcelona aprovà d’atorgar al poeta a partir del 1987, amb la finalitat d’agafar un nou estudi en el mateix edifici del carrer de Gènova on vivia amb Pepa Llopis. 

Pel que fa al teatre, l’any 1983
s’acabava l’edició del Teatre Complet. Al llarg dels 80 i els 90, hi hagué algunes representacions importants, com la de Cavall al fons i El sabater, el 1982 al Teatro Prado de Sitges i després a la Sala Villarroel de Barcelona. L’any 1985 hi hagué una altra estrena de teatre de text, La pregunta perduda o el corral del lleó, de la mà de Hermann Bonnín; el 1991, Calç i rajoles dirigit per Francesc Rovira; i el 1992, El sarau, dirigit també per Bonnín. Al final de la seva vida, l’obertura del nou Espai escènic Joan Brossa permeté la representació de dues petites obres, Olga sola dirigida per Rosa Novell i El bell lloc per part de Carles Pazos. En general, Brossa estava insatisfet amb les representacions que s’havien fet de les seves obres, amb molt poques excepcions. 



El sarau, 1992    Espectacle Hausson-Brossa, 1987


Malgrat aquests desenganys, la part més «accional» de la seva producció li produí moltes compensacions. Les representacions dels seus strip-teases, tant per part de Christa Leem, com posteriorment de companyies com Teatre de Nit, despertaren sempre el seu entusiasme. També ho feren els espectacles que havia escrit per al mag Hausson com ara Gran sessió de màgia en dues parts de 1981 o Poemància del 1996. O les accions musicals elaborades amb el seu amic Mestres Quadreny o amb Carles Santos.

A part de la seva obra, en general donà suport a tot tipus d’espectacle dels anomenats parateatrals. Participà molt directament en la Fira de teatre de carrer de Tàrrega des de la seva creació l’any 1980; fou un fidel seguidor dels Comediants, dels quals presentà el seu espectacle de Commedia dell’Arte per al Carnaval de Barcelona l’any 1980; durant els noranta fou un admirador dels espectacles de la Belle Époque: i fins i tot ideà un vídeo per a un music-hall molt especial que es gravà al Teatre Arnau i que finalment no veié la llum. Participà en el jurat de diferents premis, els més destacables dels quals foren els Premis FAD Sebastià Gasch de les arts escèniques, per als quals dissenyaria el trofeu. I, en un altre ordre de coses, també participà de manera assídua en el Festival de Cinema de Sitges.

La vida de Brossa havia sortit, doncs, dels cercles tancats per passar a ser un ciutadà conegut i reconegut, que era reclamat arreu. El cercle d’amics era, d’una banda, el mateix, i de l’altra, s’havia eixamplat amb noves incorporacions com la de Lluís Permanyer, Jaume Josa, Isidre Vallès, Pep Manyà, etc. Pel que fa a la vida privada, la dels darrers anys era, d’alguna manera, molt més pública i, quan es tractava d’assistir a esdeveniments, exposicions, etc. sempre anava acompanyat de la Pepa. En els últims temps estava molt desenganyat de la vida política i, en general, de la humanitat. D’altra banda, com ell deia, havia tingut les primeres «avaries» i no tenia ganes de continuar. La qüestió és que caminava molt a poc a poc i no era lleuger. Pocs dies abans d’acabar l’any 1998, un migdia, en sortir de l’estudi, caigué per aquelles escales i quedà estès al terra del replà principal. Entrà a l’Hospital de la Vall d’Hebron en coma i moria l'endemà. Era el 30 de desembre de 1998



 
 
Pl. dels Àngels, 8, 1r. Centre d'Estudis i Documentació MACBA. 08001, Barcelona > (+34) 934589994 > jbarnes@fundaciojoanbrossa.cat