Segueix-nos al:            
 
 
Biografia


Els anys seixanta

Durant els anys seixanta seguiria la febre creativa i la producció es diversificaria. Les publicacions poètiques es reprenen amb Poemes civils, llibre escrit l’any 1960 i que veié la llum l’any següent gràcies a la iniciativa de Joan Prats. El llibre venia apadrinat per una coberta de Tàpies i un aiguafort de Miró.


Portada del llibre Poemes civils              



L’any 1960 Brossa tornà a París. L’estada fou molt diferent de l’anterior, perquè hi anà acompanyat del periodista Alberto Oliveras, el qual li ensenyà un París molt diferent, ple de glamour. Aquest coneixement li serví per escriure poc després els seus famosos stripteases. D’altra banda, els contactes provocaren ja algun fruit en les traduccions. Tanmateix no fou el francès la primera llengua a què es traduí el teatre, sinó l’alemany. El cap violent es publicà a Colònia (Der Wilde Kopf) l’any 1962. Uns anys després, gràcies a la coneixença i l'amistat amb Alain Arias-Misson, publicaria en anglès algunes accions espectacle. El mateix Misson se n’encarregaria de traduir unes poques peces més al francès el 1968. Les portes a l’àmbit espanyol s’obririen de bat a bat gràcies a les traduccions que Pere Gimferrer féu tant d’obres de teatre com de poesia o fins i tot del guió de cinema Foc al càntir. La revista que facilitaria la publicació fou Papeles de Son Armadans, periòdic de literatura i pensament que l’any 1956 havia fundat Camilo José Cela a Mallorca. El lligam vingué a través de Madelon.  
 

D’altra banda, la publicació de Poemes civils permeté també que part d’aquests poemes poguessin ser traduïts tant en anglès (1965) com en espanyol (1965) i en italià (1967), alhora que també algunes accions espectacle. A poc a poc el poeta català s’anava fent un lloc en el panorama mundial de la poesia experimental.  D’altra banda, a Catalunya Brossa es convertí, d’alguna manera, en el padrí de molts joves que iniciaven el seu camí artístic en l’espai de la recerca i de l’experimentació.

L’any 1959 reprengué el treball artístic i començà a fer el que anomenà Suites de poesia visual, conjunts de poemes totalment experimentals, en collage o amb incorporació de diferents tipus de materials casolans molt pobres. Les suites contenen tot sovint petits objectes, amb la qual cosa no és d’estranyar que Brossa en comencés a fer a finals dels anys 60. 


Suite de poesia visual, 1960    Suite de poesia visual, 1960    

Aquesta dedicació plàstica portarà a una barreja del gènere literari amb el visual de manera que des de 1963 (amb el poemari El saltamartí) els llibres literaris contenen també poesia visual. Un cas simptomàtic és Fora de l’umbracle de 1968, meitat literari i meitat visual. Del mateix tipus són el conjunt de set llibres Els entra-i-surts del poeta. Roda de llibres (1969-1975) que marquen ja la transició cap a l’eclosió de la poesia visual a partir dels setanta. 

 

La intensificació de l’obra plàstica coincideix amb l’inici de diferents col·laboracions amb artistes. L’any 1960 participà, convidat per Miró, a l’exposició Poètes, peintres, sculpteurs a la Galeria Maeght de París. El mateix any féu un intent de visitar Picasso en companyia d’Eduardo Chillida, Antonio Saura i Pere Portabella.


Portabella, Chillida, Brossa i Saura a Antibes l'any 1960. Fotògraf desconegut




            

Pepa Llopis, Joan Brossa, Madelon Belle, Lluís M. Riera i els Domingo a Els Fuirosos l'any 1961. Fotògraf: Josep Centellas


L’any següent, publicà un conjunt de poemes escrits l’any 1950 per a un número de la revista Derrière le Miroir, amb motiu de l’exposició "Peintures murales" de Miró, el mes de juliol de 1961. De l’any 1963 és Cop de poma, llibre d’artista en què s’aplegaren Joan Miró, Joan Brossa, Josep M. Mestres Quadreny, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Moisès Villèlia. Sembla que el llibre va ser una iniciativa de Miró per ajudar econòmicament tres dels participants, que no és difícil d’endevinar que eren Brossa, Mestres i Villèlia.

El mateix any 1963 Brossa i Tàpies fan la seva primera col·laboració, El pa a la barca. Aquest és l’inici d’una llarga llista de llibres de bibliòfil (sobre la cinquantena) en què Brossa col·laborà amb artistes de totes les generacions. Són destacables especialment aquells de què Brossa s’hi ocupà de la maqueta, com ara Novel·la de 1965. 

Tanmateix, el retrat de la realitat anava sempre de la mà d’una altra faceta molt brossiana, que era la seva passió pel carnaval i el transformisme. I aquí, la figura de Leopold Fregoli ocupa un lloc d’excel·lència. L’any 1965 Brossa escriu dos llibres sobre el transformista: Petit Festival i Poema sobre Fregoli i el seu teatre, a més d'una sèrie de monòlegs de transformació. En els poemaris va introduir una sèrie de poemes visuals per expressar d'una manera més plàstica les transformacions de què era capaç Fregoli.

          

Cartell de l'estrena del Concert irregular, 1967



Els inicis dels seixanta suposen també algunes estrenes teatrals d’obres de la dècada dels cinquanta com ara La jugada del 1953 i El bell lloc del 1958 dirigides per Moisès Villèlia el 1960 i el 1961. El 1961, Or i sal del 1959 és portada al Palau de la Música i al Teatre Romea de Barcelona. La rebuda del públic en totes aquestes estrenes no fou sempre positiva i hi hagué crítiques ferotges. Tanmateix, les estrenes continuarien: Gran guinyol, el 1962, dirigida per Ricard Salvat; Calç i rajoles, el 1964 de la mà de V. Olivares. I el 1967, El rellotger i Collar de cranis al Teatre Romea de Barcelona, dirigit per Carles Lucena.   

També són remarcables les col·laboracions amb els músics Josep M. Mestres Quadreny i Carles Santos, amb els quals aconseguí relleu internacional gràcies a estrenes com Suite bufa (amb Mestres) a Bordeus l’any 1966 o Concert irregular (amb Santos) a Saint Paul de Vence el 1968, amb motiu d’una exposició de Miró. Quan l’obra arribà a Barcelona, de la mà de Pere Portabella, el públic reaccionà escridassant i xiulant l’obra.

Durant aquests anys, les experimentacions i les col·laboracions es produïren en tots els terrenys possibles. Un més fou el cinematogràfic i Portabella, amic del poeta des de feia anys, en fou el protagonista. La primera aventura, No compteu amb els dits, es produïa el 1967. A continuació, vingueren Nocturn 29, Vampir i  Cua de cuc. Umbracle, del 1970, és la darrera de les col·laboracions. Brossa era massa exigent com a guionista i no consentia que les coses fossin diferents de com ell les havia concebut.

                    

 

 
 
Pl. dels Àngels, 8, 1r. Centre d'Estudis i Documentació MACBA. 08001, Barcelona > (+34) 934589994 > jbarnes@fundaciojoanbrossa.cat