Segueix-nos al:            
 
 
Biografia


Els anys cinquanta

A finals dels quaranta, apareix en la vida dels components de Dau al Set un personatge cabdal: João Cabral de Melo, poeta brasiler que era a Barcelona com a vicecònsol del seu país. Les converses amb ell foren decisives per a gairebé tots, ja que els introduí en el marxisme i la necessitat que l’artista es comprometi amb la societat. Gràcies a ell, l’obra de Brossa donà un gir cap a la realitat amb el llibre Em va fer Joan Brossa del 1950, que Rafael Santos Torroella edità l’any següent. També el 1951, escriu Cortina de muralles en què la realitat entra dins de l’obra dramàtica de Brossa i, amb aquesta, el tema. Aquest mateix any, Cabral marxà a Londres. 


Joan Brossa i João Cabral de Melo a Río de Janeiro l'any 1993. Fotògraf: Jaume Josa


Tot i que després s’allunyaren per la distància, ja que Cabral recorregué diferents ciutats europees i americanes fins a tornar al Brasil, sempre es recordaren mútuament i estigueren informats del que feien l'un i l’altre fins al retrobament a Río de Janeiro l’any 1993, amb motiu de la presentació de l’Enciclopèdia Virada do Seculo que homenatjà tres Joans: John Ashbery, Joan Brossa i João Cabral.

Els primers cinquanta transcorregueren entre l’escriptura, l’assistència a actes organitzats pel Club 49 i els sopars amb els amics: Lluís M. Riera, els Domingo, els Farré, els Centelles etc., un cercle ben ampli al qual s’anaren afegint altres persones com ara Leopold Pomés, Pere Portabella, Josep M. Mestres Quadreny i el Dr. Joan Obiols, a casa del qual Brossa llegí poemes i es representaren algunes de les seves peces teatrals: La mare màscara i Nocturns encontres, el 1951; La xarxa,  el 1954; o Esquerdes, parracs, enderrocs esberlant la figura, el 1958; totes dirigides per Josep Centelles.

         Representació de Nocturns encontres l'any 1947 al Teatro Olimpo de Barcelona


El cercle s’havia anat fent força gran i Brossa era conegut pel petit món d’intel·lectuals de l’època que intentava fer creació contemporània i estar al dia sobre el que es feia, especialment a França. Els anys que se succeïren a l’exposició de la Sala Caralt representen la consolidació de l’obra literària de Brossa, tant la teatral com la poètica. En aquest camp, comença a escriure odes sàfiques. Entre 1951 i 1959 la producció de llibres d’aquest tipus és molt abundant, amb llibres com El pedestal són les sabates del 1955 o Avanç i escampall del 1959, on predomina la temàtica social, de denúncia política o de defensa de la terra. Les odes, però, també li servirien per tocar per primera vegada el tema amorós en relació amb l’experimentació formal, com ara al llibre El tràngol del 1952, al darrere del qual hi havia una «foguerada» amorosa, per dir-ho amb paraules de Brossa per l'actriu Julieta Serrano. 



 


Tot seguint amb les relacions femenines, a principis dels anys cinquanta una jove holandesa, Madelon Belle, s’instal·là a Barcelona com a secretària de la companyia aèria KLM i conegué Brossa. A partir d’aleshores, sempre l’acompanyava i la relació durà molts anys, amb diferents períodes de relació epistolar, a causa de les estades de Madelon a Holanda o ja en els anys 60, a Mallorca i a Lloret. 


Amb Joan Vilacasas i Albert Blancafort a París, 1956. Fotògraf desconegut    Als carrers de París, 1956. Fotògraf desconegut


L’any 1956 Brossa féu un parèntesi en les seves activitats habituals i marxà a
París, tot aprofitant un viatge de Pomés i Riera. Després de parar a Lió, on vivia Cuixart, i veure strip-tease per primera vegada, s’instal·là a París, a casa del pintor Joan Vilacasas. Gràcies a ell, Brossa conegué la ciutat a fons i també molta gent interessant. D’altra banda, visità els museus més importants, veié moltes pel·lícules, teatre, etc. L’estada fou molt profitosa i escriví dos llibres a partir de les seves impressions: Poemes de París i El poeta presenta quinze pantomimes.

 

Després de quatre mesos, tornà a Barcelona i féu una lectura dels poemes escrits a París, organitzada pel Club 49, a la Sala Gaspar. L’acte li permeté conèixer Antonio Saura i Manolo Millares del grup El Paso. La relació culminà l’any 1959 amb la publicació d’un monòleg de Brossa, Barbafeca, en català, al butlletí que publicava el grup a Madrid.


Brossa estirat al terra del seu estudi. Fotògraf: Roman Ferrer


Pel que fa a la vida privada, seguia amb la situació de distanciament de la seva família, tot i que hi anava a dormir. Durant el dia escrivia al pis d’Alfons XII. Tot sovint dinava o sopava amb els amics, els quals es complaïen a escoltar-lo i l’esperonaven en la continuació de la seva carrera literària. Pel que feia als diners, venia llibres prohibits i amb el que en treia ja en tenia prou per a la seva subsistència. Gràcies a aquest augment d’ingressos i per la necessitat de deixar el pis d’Alfons XII, l’any 1958 agafà un nou estudi a la cantonada del carrer Balmes amb la travessera de Gràcia. Les vistes i l’alçada d'aquest estudi l’inspiraren un poemari, Vint-i-una odes, uns goigs, una dansa i un sonet.

 

 
Pl. dels Àngels, 8, 1r. Centre d'Estudis i Documentació MACBA. 08001, Barcelona > (+34) 934589994 > jbarnes@fundaciojoanbrossa.cat