Segueix-nos al:            
 
 
 
OBRA. PARAULA

Joan Brossa començà escrivint imatges hipnagògiques durant el període immediatament posterior a la Guerra Civil espanyola. La coneixença i els consells de J.V.Foix el portaren a encaixar aquestes imatges en l’estructura del sonet. La producció de formes tradicionals de Brossa és extensíssima. D’altra banda, l’any 1950 donà un tomb important. Gràcies a les xerrades amb João Cabral de Melo, poeta brasiler que aleshores era a Barcelona, la seva poesia esdevingué més compromesa i més acostada a la realitat del carrer. Finalment, caldria indicar que Brossa practicà també la prosa, tant en textos creatius de ficció com en textos circumstancials o d’opinió.
1997
Volem viure plenament en català

Aquests versos, com

una partitura, no són més

que un conjunt de signes per a

desxifrar. El lector del poema

és un executant.

 

Però,

avui, deixo estar

el meu esperit en el

seu estat natural. No

vull que l’agitin pensaments

ni idees.

 

El saltamartí, 1963

Preludi
1994
Ruixat de lletres
1967
Poema objecte

Oh Poesia, emmotlla en els avenços              

L'orgull de poder dir company o pàtria;        

Els rics detalls han envelat les fustes             

Dels brots del cant.                                   

 

Cada hora modifica't, Poesia;                        

Fes campejar severa fantasia                         

Amb l'escalfor de l'esperit del poble             

Del meu país.                                                       

 

L'art del carrer on has estat bastida,               

L'escultura del ferro que afaiçones,              

No els vols un quadre mort. De vida intensa 

Forja el record.                                         

 

Esmena't de l'afany dels qui et fan fosca,     

Poetes de la mel i la melassa,                        

Capells de copa groga i cementiris,               

Productes bords.                                       

 

Treu-te la cucurulla dels diumenges,             

Posa't a lloc i reparteix els gustos                  

Per al coronament d'un goig estètic               

Amb vida al fons.                                     

 

Sigues mestressa amb seny en la manera       

De referir-te als homes i a les coses;             

Constant corrent de brisa, ret justícia             

              A pobres flors.                                              

 

Torna, amor meu, integra't a les vides,          

Uneix les fletxes a la senzillesa;                    

Deixa de banda els fòssils de les bèsties       

              Fets de més tro.                                             

 

Enrotlla't al meu cos. Però il·lumina,             

Com el feix lluminós d'una lent clara,           

La molta empenta d'aquest sol concepte:      

              La Llibertat.                                                   

 

El pedestal són les sabates, 1955                 

 
 
 

 

A la poesia
1986
Alfa

Esteneu la detonació d’aquest

poema; després calleu

i diluïu-lo en el silenci

original.

 

Cau de poemes, 1960

Esteneu la detonació d'aquest...

No es tracta de textos on ja hi ha hagut

una intenció poètica; m’interessen textos

neutres, funcionals, que jo puc convertir

en poètics pel fet d’haver-los triats.

 

Poemes públics, 1974 - 1975

No es tracta de textos...
1994
43a Fira del llibre d'ocasió antic i modern

No anava a la recerca de cap tema,

sinó que acceptava allò que li arribava,

encara que fos en forma d’un retall

de diari: en aquesta acceptació natural

s’han anat formant els llibres.

Crear un sentit en coses que no en tenien.

 

Sumari astral i altres poemes, 1997

 

El mirall a la pista
1986
Contes
1967-1978
Elegia al Che


La boira ha tapat el sol.
Us proposo aquest 
poema. Vós mateix
en sou el lliure i necessari
intèrpret.


El saltamartí, 1963

Poema
1989
La clau de la clau

A tu, qui

siguis, t’invito a trobar les coses amb

la transcendental bellesa,

com jo les trobo, i tindràs el

poema.

 

                    Setembre de 1961

 

Els ulls i les orelles del poeta, 1961­­­­­­­­­­­­

Poema

                           A Lluís M.Riera

 

Darrera la pèrgola amb plantes

enfiladisses entrareu en un altre

jardí destinat a col·leccions

d’arbres i arbuixells.

 

(He agrupat lletres de manera

que formin mots i després

he aplegat els mots en una

frase que esdevé el poema.)

 

Askatasuna, 1969-1970

 

Jardí de mots
1970
Poesia rasa

–Havies d'haver fet una altra fi;

et mereixies, hipòcrita, un mur a

un altre clos. La teva dictadura,

la teva puta vida d'assassí,

 

quin incendi de sang! Podrit botxí,

prou t'havia d'haver estovat la dura

fosca dels pobles, donat a tortura,

penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

 

Rata de la més mala delinqüència,

t'esqueia una altra mort amb violència,

la fi de tants des d'aquell juliol.



Però l'has fet de tirà espanyol,

sol i hivernat, gargall de la ciència

i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!–

 

Glòria del bunyol,

ha mort el dictador més vell d'Europa.

Una abraçada, amor, i alcem la copa.

 

20 de novembre de 1975



 

Final
Algol, 1947
Tres poemes purs
1950
Poema experimental

També ens dolem, companys, d’un fat advers.

Els catalans tenim com a premissa

els nostres drets. Sotrac de l’univers,

poc heu trobat un cafre més de missa

 

que el castellà enemic; ens ha negat

les llibertats i la bandera: roba

costums i llengua al poble enderrocat

una conxorxa vella sempre nova.

 

Ben per damunt d’idees veig llavors

que en els conflictes formem una força

que acosta ateus i crèduls sense esforç

i que ningú no trenca i res no torça.

 

Entre els explotadors i els explotats,

només la lluita per les llibertats!

A la guerrilla irlandesa
1988 –1991
Homenatge a Miguel Hernández

La pobresa més degradant és la falta d’imaginació. L’home és presoner del límit de la forma. Però la imaginació ens permet d’explorar l’inconegut que ens envolta i superar les nostres limitacions; és una via que condueix als estrats més profunds de la voluntat. I això per a bé o per a mal. Perquè moltes vegades el vol de la imaginació no serveix d’altra cosa que per a caure de més alt. A finals del segle XX tenim ocasió de comprovar-ho.

Anafil 3, 1994-1997

 Febrer de 1995

La pobresa més degradant...

Molt diré

callant en aquest poema.


Que el silenci s’emporti la paraula

a la profunditat.


                        Octubre de 1960
 

Poemes civils
, 1960

Molt diré...
1975
Molt


Després d’escriure el poema,

els límits de la pàgina ja no són

on va ser tallat el paper.

 

                          Tarannà, 1975

Després...
1970
Poema visual
Poema objecte, 1967
Poema objecte


Embolcallen amb vels goig i tristesa.

Són sostre d’una xarxa de perfum,

són els ventalls, amor, del meu costum

i serveixen d’espasa a la sorpresa.

 

M’agraden quan alegen entre el fum

o quan remouen brins de senzillesa;

les teves mans són alegria encesa

i fulles d’un pomer al clar de la llum.

 

Castellets de l’amor. Flames de ploma.

Són banderetes del teu parlar. Són

i toquen sense pes, clares d’un món

 

que tu modules des dels teus Bagdads.

Respires per les mans, amor. Són poma

i estel saboner quan renten plats.

 

Flor de fletxa, 1969-1970

Les teves mans
1970
Quadrat blau

Tancant el cicle, retorno a l’u,

ara, però, amb tots els coneixements.

Transcorren segles i segles.

Les civilitzacions se succeeixen.

Cal afegir al saber una

més ampla dimensió de l’ésser.

Els homes lluiten els uns contra els altres.

Posen la intel·ligència al servei de males coses.

A l’un el preocupen els sentiments

ordinaris de la gent extraordinària,

l’altre s’interessa pels sentiments

extraordinaris de la gent ordinària.

S’aturen. Els satisfà un esquema

i maten la facultat de sorprendre’s.

I és fàcil d’endevinar que vindrà el dia,

després d’erupcions i esquerdes,

que l’univers continuarà existint

sense l’home.

 

Suite tràmpol o el compte enrera, 1992

 

(1) X

Una temptativa de comunicació

a partir del grau zero de l'escriptura


Passat festes, 1993-1995
Radiografia dels poemes
1971-1982
Poema visual

El que em molesta de les competicions

és que sempre es tracta de guanyar

o de perdre i no tant només de córrer

amigablement una petita aventura.


Mapa de lluites, 1979-1984
Tant se me'n dóna
Entrevista a Joan Brossa
1980
Carnaval

S'inicia la primera claror del dia.

Un triangle i el nombre dos.


Un, i no dos, 1959-1960
Poema
1974
Desmuntatge

La pedra resta prop d'un camp,

un pont per acabar travessa el riu,

part d'enllà hi ha un hostal sense pou

i tot el dia busquen l'aigua a l'altra banda.

(Catalunya)


Poemes civils, 1960
Endivinalla

Això

són sons del llenguatge que aplica

el poeta per expressar

el món exterior, però

el que retenen no és

sinó una abreviació

morta.

Digueu al lector

que obri el paper i es doni

a aquest truc de

fantasmagoria.


Cau de poemes, 1960
Explicació
1970-1978
Poema visual

Jo sí que t'hauria estimat de debò. Jo t'hauria estimat... Sí... Hauria estat el més bonic de la vida. (Es tira al sofà desfeta en plors.) Hauria estat el més bonic de la vida... (Continua enraonant entre sanglots, però no se l'entén.) ...Petites notes vives escampades...

TELÓ


Desembre de 1960.
Olga sola
1987
On es bada l'ona
1994
Fe eclesiàstica

Paraula: suprema vibració per al qui no és músic.


El Clown, a Quiriquibú, 1945-1962.
Quiriquibú
1968
Fregoli

La estructura interna de la

Hermandad de Campeadores

Hispánicos se caracteriza

por una Autoridad inflexible

en los principios y suave

en los procedimientos, una

Jerarquía armónica

en lo esencial y autónoma

en lo secundario, y una

Fraternidad cristiana

en todo...


Sí, sí,

però jo crec que l'únic

pedestal són les

sabates.


Cau de poemes, 1960
Espanya 1960

Mon record és com el vent

que m'empeny amb força blava

i s'endinsa lentament


De sobte aquest poema es desfigura


Mn rcrd s cm l vnt

q m'mpny mb frç blv

 s'ndns lntmnt.


Els entra-i-surts del poeta. Roda de llibres (1969-1975), dins Askatsuna, 1983.
Poema
1982
Placa de timbres

Com tu, com tu són les paraules. Tu, la lluna al meu pedestal. Imposar damunt la terra una presència real. ¿A quin vas està destinada la teva aigua? El pedestal d'una dona, la lluna, la seva casa aèria; el seu ventre, la seva casa de terra. Quina mirada més viva! La imatge absoluta de l'harmonia. La claredat de la mirada. La gràcia dels llavis i els ulls.


Or i sal, 1959
Al mirall
1988
Poema visual
1982
Poema visual

Les fulles caigudes obstrueixen el camí.

Imagino de ser el que no sóc.

Aquí m’estic ben quiet.

Procuro de no moure’m

i d’ocupar el mínim d’espai.

Talment com si ja no hi fos.

El silenci és l’original,

les paraules són la còpia.



Passat festes, 1993-1995.

Fi de cicle
 
 
Pl. dels Àngels, 8, 1r. Centre d'Estudis i Documentació MACBA. 08001, Barcelona > (+34) 934589994 > jbarnes@fundaciojoanbrossa.cat