JOAN BROSSA
Un vidre...

Un vidre
i un botó petit.


Vint-i-set poemes, 1956

 

 
Darrera publicació a «Cappare». Barcelona: Edicions Proa, «Els llibres de l’Óssa menor», 1984. 
 
Segueix-nos al:            
 
 
 
OBRA. VISIÓ

Tota la poesia de Brossa és plena de referències a la visualitat. Potser per això Brossa s’introduí també en el món de la plàstica. Des dels seus inicis (1941) féu poemes experimentals de tipus cal·ligramàtic. De 1943 és el primer objecte, “Escorça”, veritable objet trouvé. I del 1950 és el primer objecte fet expressament, a partir de l’associació de dues realitats distants. Però és a partir del 1959 que el poeta intensificà les seves recerques visuals amb les "Suites" de poesia visual. Durant la dècada dels seixanta i, més concretament, durant els setanta, es concebran, i s’editaran posteriorment, els poemes visuals i objectes brossians més coneguts.
1982
Hitchcock

Un vidre
i un botó petit.


Vint-i-set poemes, 1956

 

Un vidre...
1988
Cinema
1989
Miami Beach

Entrada

A B C D E F G H I 
J K L M N O P Q R
S T U V W X Y Z

Sortida.


Cent per tant, 1967


Poema
1970-1978
Poema visual

AQUÍ HI HA UNA PARET
A la qual hi ha una porta.
La porta dóna al menjador.
Al mig hi ha una taula.
Damunt la taula, una capsa d’escuradents.

Heus aquí un paraigua.


Em va fer Joan Brossa, 1950

Aquí hi ha una paret...

Em sé fer uns peixos de fusta
Panxarruts, no gaire grans;
Els empleno de llimalla
Tocada amb la pedra imant
I els acoloreixo a l’oli
Perquè siguin fulgurants.
Ensenyo els peixos i explico
Que veurem com nedaran
Tots dos sols dins una bóta;
I, un cop a l’aigua posats,
Demano un bocí de coca
I els el dono amb una mà.
(Però jo, sense que ningú ho vegi,
Hi barrejo pedra imant
I així sembla, pels qui miren,
Que els peixos vénen nedant.)
Damunt l’aigua i sota els núvols
Si hi ha coses per contar!
Milers de llums brillarien
Si la bóta fos el mar
I els espectadors que miren
Fos tota la humanitat,
I els peixos que m’engipono
Fossin uns peixos navals
Que llisquessin per les ones
Com ocells per l’aire blau.


Vint-i-una odes, uns goigs, una dansa i un sonet, 1958

Petita oda en dijous
1970-1982
Lunar

L’edifici tal com estava abans de l’incendi.
Després de l’incendi i la guerra.


Poemes civils, 1960

Dues fotografies
1986
El pes del color
1983-1984
Poema visual transitable en tres temps

Als arquitectes Esteve Bonell i Quico Rius


La primera de les pedres,
alta de setze metres, és de pedra,
enmig de balancins, voltada d’arbres.
(Més endavant la podrem veure a trossos.)
Ve a ser com la primera part d’un llibre,
on els signes no són res més que signes.

Sobre un parterre hi ha els signes
de puntuació. Entre les lletres
corre un camí vermell (el curs del llibre).
Per fi, entre desmais hi ha els blocs de pedra
de la mateixa lletra feta a trossos.
El caminal és vorejat per arbres.

Aquest “text” rodejat d’arbres
i junt amb el parterre ple de signes
apunta el pas dels dies fins als trossos
de la segona A. Entre les lletres,
hi trobeu plantes, arbres, herba i pedra,
i, tot plegat, ho imagineu un llibre.

Vol ser, com la vida, un llibre
que té comes i punts enmig dels arbres,
un naixement i un curs damunt la pedra
i un sol final, ben lluny de falsos signes,
perquè la vida aquí fuig de les lletres
si amb el teu seny ajuntes parts i trossos.

Moltes miques fan bons trossos.
Aquí el secret escapa de tot llibre
i en passejar pel mig de dues lletres
podeu mirar el camí o escoltar uns arbres.
Les coses i el paisatge són els signes
Per entonar el discurs de pedra a pedra.

L’ultima lletra de pedra
ens recorda el destí, caiguda a trossos:
l’assolament de la vida; i els signes
d’entonació o pausa – com al llibre-
són incidents del discurs. (També els arbres
poden enraonar més que les lletres...)

Amb dues lletres, i pegant en pedra,
en camí d’arbres veus desfer-se trossos
de mots d’un llibre nat sota mals signes.

                                                          Desembre de 1984


Quart llibre de sextines, 1981-1986

Sextina per a un poema visual
1994
Homenatge al llibre

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

                                      A Lluís Solà


El saltamartí, 1963

Saltamartí

Enmig de l’expectació general, un gran llagost
ha aparegut al cim del Col·legi d’Aparelladors.
El carrer ha estat paralitzat unes hores.
El cònsol de Mèxic ha assegurat que al seu país
aquest insecte, que en diuen chapulín, és considerat
pels indis autòctons com a símbol de la saviesa.
Estudiat el fenomen, els entomòlegs han deduït
que l’aparició de l’insecte significa un homenatge
als arquitectes i aparelladors de Barcelona
per la seva provada solvència.
I, d’aquest dia ençà, el llagost no se’n mou.

                                                                (15-VI-93)


Passat festes, 1993-1995

El llagost
1993
Poema visual per a una façana

El paisatge es va fent ferreny.
Al fons hi ha un bosc d’alzines carregades d’anys.
Muntanya amunt es va engrandint el panorama.
Descobreixo pobles i pagesies.
Emergeixen nous termes de valls i muntanyes.
Enllà se sent un bombardeig continu.


30 Divisió, 1950

A segona línia
Gener de 1960
Suite de poemes
1969-1989
Roda

—No, dormir en un caixó, no.

—Tot fa creure que els quadres són fets l’un darrera l’altre.

—I el gat?

—Al caixó.

—Mentrestant anem mirant.

—No poseu el dit en aquest plat de flors!

—Doncs, què haig de fer? Prendre un mocador pels quatre becs?

—L’efecte d’aquesta foguera m’agrada...

—És que, si Miró us agafa, resteu presoner. —Digueu l’última síl·laba d’un nom.

—...ro.

—No us diu res aquesta esquerda d’aquí baix?

—Sí; repartiria un mot per cada una de les herbes que hi creixen. Rango-ringo, ringo-rango.

—Calleu, calleu. Jo no he pas escollit cap nom.

—És que així tampoc no val. Ho havíeu de fer abans de començar.

—Ah, la cendra val ben poc!

—Mireu, mireu, aquesta rodona, sí que la vull.

—El sol i la lluna!

—Aquesta altra, m’agradaria veure-la pintada damunt una porta.

—Val més saltar i no parar.

—Aquests dos quadres, els poso de banda.

—Jo també m’ajupo.

—Aquest estel és perfecte: no hi podríeu pas canviar res.

—Tant de bo no hagués arribat a conèixer les lletres!

—Sí. Quantes vies!

—Teniu l’anell?

—No.

 

Diàleg matinal a l'exposició Miró
1998
Emplaçament a l'Hospitalet (poema visual)

Al mig de la plaça forta, les lletres de l’alfabet
apilades l’una sobre l’altra; hi falten les deu lletres
de la paraula HOSPITALET, que estan situades
verticalment al bosc veí, entremig dels arbres.

                                                                                            Agost de 1998

Emplaçament a l'Hospitalet

El cinema és l'art genuí del nostre temps. Ha influït enormement les altres arts, sobretot la novel·la i la poesia. Ens ha ensenyat a mirar; hem descobert parcel·les de la realitat que eren desateses i les hem valorades com correspon. També és cert que, a causa de la seva organització industrial, ha contribuït a popularitzar la mala literatura. Gide ja deia que el cinema era l’equivalent dels fulletons del segle passat. Per desgràcia, l’observació encara és vàlida, i més amb la vinguda del cinema parlat, que és l’aspecte comercial del cinema sonor, el que fa que la moneda soni. Però aquest és un problema dels industrials i no pas del llenguatge o del mitjà en si mateix. El cinema és un art jove i encara diria coses importants si es podia alliberar de les fornies que no són seves. Els germans Lumière es van equivocar en la valoració negativa del seu invent; d’altra banda, un fet perdonable tractant-se de fenòmens nous. Cal no oblidar que som a l’època de la imatge. Pel meu gust, potser falten poetes del cinema (ho són, per exemple, André Delvaux i, per què no?, Steven Spielberg). El cinema ja és un fet tan real com el teatre. El teatre té un avantatge i alhora un desavantatge: encara és artesania.


Publicat a la revista Presència de Girona el 5 de gener de 1986. Reproduït a Anafil, 1987.

 

de desembre de 1985

 

El cinema...
1998
Moscafera

Mentre el meu amor vigila les cantonades,
pinto amb un esprai vermell en una paret:

Visquen els Països Catalans!


Poemes públics, 1974-1975

El millor poema
1970
Espanya
1989
Poemes visuals

En una obra d’art al carrer  hi ha
els condicionaments que van més enllà
del gust artístic. A part d’aquest punt
hi pot haver algunes decepcions degudes
als problemes que sorgeixen dels espais
públics, com són el vandalisme o la mala
conservació, no sempre previstos
i que poden desvirtuar qualsevol entorn.

Malgrat les noves tècniques de la imatge,
a la sortida i a la posta del sol l’aspecte
dels núvols és vermellós.


Passat festes, 1993-1995

Aigua de foc
1989
Buster Keaton

Una vegada passada la Porta de la Llibertat,
des de la plaça Méliès trenqueu pel carrer
de Fruitós Canonge, on podreu admirar
el Palau de la Música Catalana. Des d’aquí
pugeu per les grades de Busby Berkeley
a la plaça Robert-Houdin, enllaç del museu
Gauguin i el del Picasso. Pel pintoresc carrer
dels Clowns arribeu a la plaça Frègoli,
al cinema Keaton, a la plaça Joan Miró
i al pati de les Tres Taronges, al bell mig
del barri Gaudí i Jujol, i d’aquí
us podeu dirigir al teatre Richard Wagner.


Passat festes, 1993-1995

El meu poble

La lletra A té dos traços rectes i inclinats que, partint
del punt més alt de la lletra, es dirigeixen
als extrems de la base; un petit traç horitzontal
completa el dibuix d’aquest signe.


Passat festes, 1993-1995

Retrat literari
Joan Brossa: Més enllà de la lletra

No és un cap de bou girat de l'inrevés
la A, punt de partida de tota expressió 
lingüística?


Poemes públics, 1974-1975
No és un cap de bou...
1969-1982
Cap de bou
1993
Le Refuge

EFECTE

Tots
heu pogut admirar, de nit,
el firmament.
A la terra es produeixen tota 
mena de plantes.
Serveix l'arbrat per a regularitzar
les pluges.
Els rius solquen pertot arreu
la terra...


Cau de poemes, 1960



Truc fantasmagòric
La funció social de l'art davant l'engany del món

Jo mateix sóc un altre.
M'anomeneu i m'anomeno i tot plegat esdevé una raó real.
Entre el principi i la fi de totes les coses, la unitat i la diversitat,
qui pugui remuntar-se a l'origen, trobarà un univers
que no seria res sense la paraula. 
Entre les lletres de l'abecedari encara resta molt per descobrir.


Trasllat, 1993

Abecedari

Deu, nou, vuit, set, sis.
Un, dos, tres, quatre, cinc.
Cinc i sis: onze dits.


El saltamartí, 1963  

 

Guants
1969
Poema visual

S'inicia la primera claror del dia.
Un triangle i el nombre dos.


Un, i no dos, 1959-1960
S'inicia la primera claror del dia...
1988
Jardiner
1967
Poema objecte

Les estrelles de Miró són
de vuit puntes (símbol
del Sol a Assíria).


Passat festes, 1993-1995
Apunt
1989
Hollywood

Una postal on es veu la cara
d'una vella i, mitjançant
un sistema d'incisions en persiana,
en estirar una llengüeta, apareix
la màscara del diable.

Al darrere llegiu amb faltes d'ortografia
que de nit no us heu de mirar al mirall
amb un llum encès a la mà.


El dia a dia, 1988-1992
Transformació

          E
        E  G
      E  G  I
    E  G  I  P
  E  G  I  P  T
E  G  I  P  T  E


Ventall de poemes urbans, 1988
Egipte
1969
Colombina

Ho he constatat tres vegades. Damunt la taula hi ha un violí, una flauta i una concertina. Jo tinc la sensació mental d'una felicitat completa.


El gran Fracaroli, 1964
Esfinx
1984-1988
Nupcial
1998
Pluja

Una línia arrenca del mont
de Júpiter i es dirigeix horitzon-
talment fins a la part més alta
del monyó, sota el mont de 
Mercuri; passa per sota els monts
de Saturn i d'Apol·lo i talla
en el seu trajecte les línies de 
Saturn, d' Apol·lo i de Mercuri.

Ara apago el llum, i tot resta
a les fosques.


El saltamartí, 1963
Paisatge
1982
Poema visual
 
 
Pl. dels Àngels, 8, 1r. Centre d'Estudis i Documentació MACBA. 08001, Barcelona > (+34) 934589994 > jbarnes@fundaciojoanbrossa.cat